Els dibuixos que he llegit: apunts personals sobre l’educació i els còmics

No sé com calcular, si això fos possible, el percentatge de coneixements emmagatzemats al meu cervell que provénen de la lectura de còmics (“tebeos”, en la meva infantesa). Crec que deu ser important. Parlo de continguts, de sabers concrets, de dades… Penso que deu ser encara més important, i sobretot més rellevant, el percentatge de coneixement que dec a la lectura de còmics. I parlo ara d’estratègies d’aprenentatge, d’estructures de pensament, de models de conducta, de capacitats d’interpretació, de sabers emocionals, estètics, etcètera.

Amb els còmics he après. Amb els còmics he llegit. I vull destacar que he après i he llegit –en aquell temps- molt del que no podia aprendre ni llegir a l’àmbit escolar. Naturalment, accepto i encoratjo les anàlisis i els usos actuals de les possibilitats didàctiques dels còmics, desplegades positivament, tant en qualitat com en quantitat. Sé que, amb els còmics, els nins i nines d’ara poden aprendre història local, biografies, fets històrics essencials (imprescindible Maus), aspectes de la diversitat humana (Maria y yo, de Miguel Gallardo), les atribucions al gènere, les causes de la pobresa o les precaucions envers de l’abús sexual a infants…

El còmic, el bon còmic és Literatura, i inclou tot el que és humà i preocupació humana. Amb el còmic, el lector infant pot aprendre fins i tot a triar els còmics que ha de llegir, a avaluar-ne la qualitat, l’interès real per al seu viure. Amb el còmic, l’alumne pot aprendre a fer còmics. Amb el còmic, l’adolescent que filosofa –tot adolescent, doncs- pot aprendre a criticar severament l’educació formal (Brieva). Sense oblidar que tot còmic és producte de la capacitat artìstica humana, de la més íntima, dolorosa o gojosa, creativitat dels seus autors. Cap Palma literària no ha tengut una tan bella i tan corprenedora descripció com la Palma de Històries del barri, dels nostres Beltrán i Seguí.

És cert que els que jo llegia –Pulgarcito, TBO, Tiovivo, Florita, Sissí, El capitán Trueno, El jabato, Hazañas Bélicas…: quasi juràsics) portaven intolerables (avui) dosis d’ideologia franquista. No ho és menys que també podien portar (s’ha vist avui) intel.ligent crítica social (La família Ulises, Carpanta, 13 rue del Percebe). He sabut més tard que és possible traçar línies d’evolució i de connexió entre còmics i clàssics literaris infantils (penso en Winnie The Pooh i Calvin i Hobbes). He sabut que el meu primer Hugo Pratt era en un còmic que es deia Combate. He sabut de la importància de l’estudi de l’anatomia dels dibuixants gràcies a les hores passades amb el Flash Gordon d’Alex Raymond. He après com contar una història (no vull dir que pugui fer-ho tan bé com voldria) amb Tintin (de nin) i amb Blueberry (d’adult). M’han encantat les proposicions ecologistes de Namor o de The Swamp Thing. He sorprès qualcú recomanant Vapor del nostre grandíssim Max com si fos una obra assagística contemporània imprescindible. Fins i tot he sabut de la història, sempre entendridora per a un agnòstic, si no ateu, de Francesc d’Assís, gràcies a les Vidas Ejemplares de l’editorial Novaro.

Pocs relats són comparables en interès per a un adolescent com This One Summer, de Mariko i Jillian Tamaki. I poques lectures de muntanya, i en faig moltes, m’emociona tant com Gaku d’Ishizuka o La cumbre de los dioses, de Baku i Tanigutxi. Poques històries de la Guerra Civil espanyola m’han commogut tant com Paracuellos de Carlos Giménez. Poques novel.les plantegen preguntes tan inquietants, i tan vigents, com “Qui vigila els vigilants?”: Watchmen d’Alan Moore (amb Gibbons i Higgins, si no vaig errat amb els noms del dibuixant i del tintaire). No oblido Yakari que vaig posar a les mans dels meus fills abans que coneguessin les lletres. Ni oblido El sargeto Preston, de la Policia Muntada del Canadà. Hi vaig aprendre on era i com era el territori del Yukon.

He llegit còmics, doncs, molts. En llegesc. Puc dir que m’hi he educat. Puc assegurar que eduquen. No només ensenyen. No sé calcular, si això fos possible, quina proporció del que he pogut escriure fins ara en prové.

 

Miquel Rayó. Escriptor i educador

(www.miquelrayo.com)

 

Recursos d’Internet per donar més visibilitat a les activitats dels equipaments socials

Que Internet ens ha canviat bastant la vida és una cosa que no podem negar: sovint la nostra vida personal i professional s’ha vist influenciada per les noves tecnologies i els recursos que podem trobar a la xarxa. En el cas d’equipaments socials com centres cívics o biblioteques, per exemple, la cosa ha servit per augmentar la visibilitat dels nostres serveis oferint una millor difusió del que fem, o també fent créixer el nombre dels nostres usuaris, sobretot aquells que no ens coneixien o no ens utilitzaven.

Com treure el màxim rendiment a Internet?

Tot i que són moltes les eines que ens ofereix la xarxa, cal saber que n’hi ha moltes que són gratuïtes i que ens poden fer molt de servei. La majoria d’elles són força intuïtives i permeten que les puguem utilitzar sense haver de tenir grans coneixements tècnics, cosa que les converteix en eines molt populars. Des d’aquí n’hem seleccionat algunes que creiem que poden fer-vos servei. Evidentment és només una tria: n’hi ha moltes més, tantes com necessitats puguem tenir. Estar al dia de les que vagin apareixent és una cosa indispensable per al professional d’avui dia.

Cal estar molt atent als llocs on són els nostres usuaris: hi ha xarxes socials on, per exemple, hi ha molts adults però no gaires adolescents i si el nostre públic principal és precisament aquest últim, potser cal buscar els llocs on ells sí que hi són per poder arribar-hi millor. Com en tot, serà qüestió d’estar una mica atents a les estadístiques i indicadors, ja que ens aniran donant pistes per saber cap a on hem de dirigir les nostres accions.

Recursos potencialment útils

  • Xarxes socials: Twitter i Facebook en són només un exemple, però n’hi ha moltes. Quasi tantes com gustos existeixen. Cal ser-hi? Com ja hem dit, dependrà dels nostres usuaris i també dels nostres objectius. Participar en xarxes socials ens pot ajudar a difondre continguts (la nostra web, entrades de blog, activitats que fem, etc.), captar nous usuaris, participar en iniciatives col·lectives o interactuar d’una manera ràpida i directa amb aquelles persones que volen contactar amb nosaltres per una via no tan habitual.
  • Recursos per difondre els nostres continguts: sovint elaborem guies, fem fotografies, gravem vídeos, enregistrem àudios… on posar tota aquesta informació? Si volem que arribi a més gent, la podem penjar en plataformes pensades per a aquest objectiu: Instagram, Youtube, Issuu, Pinterest, etc. Cada format sol tenir els seus propis espais, tot i que cada cop és més fàcil trobar eines multiformat.

La combinació de tot plegat ens pot donar bons resultats si ho fem bé: agafem la matèria primera (una activitat, una xerrada, un curs, un taller, una excursió… el que sigui que fem), la documentem (en fem un vídeo, fem fotografies, gravem l’àudio, preparem un mapa o una bibliografia que ampliï el tema…); la pengem en un lloc on s’accepti aquest format (segons si és un document de text, un vídeo o una foto) i, finalment, en fem difusió en xarxes socials, blogs o la nostra pàgina web. Aquesta visibilitat farà que la gent sàpiga què fem i potser s’apuntin a les properes activitats.

Ara bé, cal saber buscar l’equilibri per no abusar. La nostra societat actual està molt acostumada a rebre estímuls digitals, però una saturació fa perdre el principal objectiu. L’ideal és conèixer eines que ajudin a separar el gra de la palla o que ens ajudin a classificar tot allò que rebem. Una cosa que funciona bé és la utilització de programes lectors RSS, com per exemple Feedly.

Hem d’evitar caure (i fer caure) en la “infoxicació”, que és quan estem intoxicats de la quantitat d’informació que rebem cada dia. Aquesta sobrecàrrega informativa pot provocar cert estrès: us podeu imaginar la quantitat d’informació que es publica diàriament? Algunes fonts indiquen que només a Youtube es pugen quasi 300 hores de vídeo PER MINUT. Imagineu ara si sumem totes les xarxes socials i plataformes de contingut. Pràcticament és una xifra infinita.

Eli Ramirez. Llicenciada en Documentació per la Universitat de Barcelona i Tècnica Superior en Animació Sociocultural.

Lliçó inaugural a les escoles de música d’Inca i Santanyí

L’oportunitat de compartir reflexions amb estudiants de música i les seves famílies fou temptadora. Penses que és un públic guanyat d’entrada: tots hi som perquè ens agrada molt el mateix.

En començar a enfilar el possible guió en defensa de la música, se’m creuaven diferents perspectives: la d’un Conservatori no s’assembla a la d’una Escola de Primària o Infantil… la del públic d’un concert no és la dels intèrprets… i jo volia trobar-ne una on tots els que estimam la música ens hi poguéssim identificar per igual.

Enfocar-ho cap a l’enorme potencial que tenim a les mans els que treballem amb la música i per a la música, que la vivim amb la passió que la mateixa definició del fet musical porta intrínseca, que la sabem dotada d’universalitat, de genialitat.

Un dia, no saps com, un llibre de clowns dóna la pista i arrenca un procés creatiu que esdevé lectura introspectiva:

Vaig trobant les paraules, planeres i senzilles, que em serviran per a joves i adults.

Tenc el missatge clar, simple. Tothom, músic o no, s’hi reconeixerà!

La recerca d’imatges de “ Pallassos sense fronteres” emociona, inspira. Més que vestir amb elles l’escena, les situu de grans protagonistes.

Un bon amic, Pep Planas, s’aventura a formar-ne part, així que ell pren el paper de “pallasso” mentre jo m’entreg al de “mestra de música” (res més senzill!).

Muntatge gairebé enllestit… posem-li títol:

 

MÚSICA SENSE FRONTERES.

 

Una proposta que regala al públic una autoreflexió sobre l’essència de l’art musical;

que ens connecta des de bon principi i ens emmiralla amb el món.

Un missatge directe perquè parla d’emocions, de poder de canvi, de revolució, d’intencionalitat.

El sentit de la bellesa.

El “fer” per construir.

La sensibilitat com a motor.

Pallasso i mestra de música, expressant i cavil·lant cadascú amb el seu personatge, es mostren com a dues personalitats que comparteixen el mateix fons i la mateixa forma.

Parlant del seu SOM particular, acompanyant unes imponents imatges, evidencien camins que es reconeixen, capacitats que s’identifiquen, infinites possibilitats de mobilització coincidents.

 

La comicitat d’un i la música de l’altra tenen el poder de canviar mons, fronteres, persones, situacions.

 

Clown i músic comparteixen llenguatges universals.

I aquesta universalitat, en activar-se, crea diàleg i empatia a l’instant.

Diàleg entre l’oïda i l’ànima,

entre la veu i el cor,

entre la pell i el moviment,

entre societats i pensaments.

 

Ambdós poden ser pont per retrobar cultures,

eliminar fronteres,

recuperar energies,

retornar prioritats.

 

Aprofiten el seu art per implicar-se en la vida: transgredeixen una generositat artística que pot alimentar buits socials, que pot apropar-se a humanitats amb els mateixos drets però que estan en situacions de desigualtat.

 

Apel·len directament la sensibilitat de tot el públic assistent, que acaba aclaparat per la bellesa i la senzillesa de fotografies i discurs.

 

Cada argument comparatiu entre els dos actors, regala a l’auditori uns minuts de descans reflexiu i el convida a jugar amb la música.

Petites propostes musicals que, fent servir tots els estils, els permeten experimentar amb ritmes, amb ecos, amb cànons, amb obstinats.

Jocs musicals per a tots els públics que només reforcen la idea de connexió ràpida,

de resposta immediata que la música permet.

 

Sortiran grups de Músics Sense Fronteres d’aquestes Escoles de Música?.

Nosaltres, si més no, els haurem sacsat perquè s’hi vegin amb cor.

 

Antònia Coll Rubí

Mestra de música de l’Escola Mata de Jonc i de l’Escola de Música Ireneu Segarra (Palma)

Col·laboradora i formadora de professorat de música d’ESTUDI 6

 

FORMACIÓ PER A LA INTEGRACIÓ SOCIAL I CULTURAL D’IMMIGRANTS A LES ILLES BALEARS / IB3 NOTICIES

Reportatge sobre els Cursos d’integració social i cultural que s’ofereixen des del Centre d’informació i orientació per a la immigració “OFIM Mallorca”, titularitat del Govern de les Illes Balears, gestionat per Estudi6.

Els cursos adreçats a persones estrangeres no comunitaris, possibiliten poder acreditar la integració social a la nostra comunitat i, en el seu cas, la renovació del permís de residència

Imatges cedides per IB3 noticies

 

TERÀPIA OCUPACIONAL I INTEGRACIÓ SENSORIAL LA SIMBIÒSI VITAL I DESCONEGUDA EN L’ÀMBIT PEDIÀTRIC.

La importància que té la teràpia ocupacional en l’àmbit de la pediatria és encara, a dia d’avui, la gran desconeguda a la nostra terra, però no molt més enllà de les nostres fronteres el terapeuta ocupacional és un professional que juntament amb pediatres, mestres i psicòlegs esdevé un perfil clau per al correcte desenvolupament psicomotriu de l’infant.

El terapeuta ocupacional té com a principal objectiu millorar la participació de la persona en les seves activitats de la vida diària, tals com l’autonomia, la relació i interacció social, l’aprenentatge, el joc… entre d’altres. Per poder dur a terme una intervenció, cal saber identificar a priori les causes a les dificultats que presenta la persona. La integració sensorial permet detectar les causes de les dificultats que presenten els infants, per la qual cosa esdevé una eina imprescindible per als terapeutes ocupacionals.

El sistema nerviós de l’infant va madurant en funció dels estímuls que rep tant de l’entorn com del propi cos, la manera en que els processa i la resposta què l’infant genera a aquests estímuls.

Per un correcte desenvolupament psicomotriu, és de gran importància saber interpretar les conductes de l’infant per, així, adequar la font d’estímuls externs i afavorir respostes adaptades a l’entorn, que convidin a l’infant a perseverar i crear un feedback positiu que li permetrà l’aprenentatge.

L’infant necessita un entorn segur però estimulant que el convidi al moviment. L’entorn és clau per a l’aprenentatge. Jean Ayres

La Integració Sensorial és la capacitat que té el sistema nerviós central per organitzar i interpretar la informació que rebem del nostre propi cos i del nostre entorn per poder donar una resposta adaptada.

La manera de processar els estímuls té una relació directa amb la resposta que dóna l’infant. És per això que quan aquest procés no es desenvolupa de manera eficient, ens podem trobar amb dificultats de coordinació, motricitat, aprenentatge, comportament, llenguatge, socialització… entre d’altres.

La forma de processar els estímuls sensorials té un gran impacte en el desenvolupament psicomotriu, fet pel qual el menor canvi en la manera d’organitzar i interpretar les sensacions varia el desenvolupament de l’infant a tots els nivells.

A nivell del sistema nerviós central, les funcions d’integració dels nivells superiors al còrtex cerebral depenen de la integritat de les estructures inferiors i de les experiències sensoriomotrius. Segons Jean Ayres el desenvolupament i el funcionament òptim de les estructures cerebrals superiors depenen en part del funcionament òptim de les estructures inferiors.

Des del moment de la gestació fins aproximadament els set anys, es dóna el màxim grau de desenvolupament de les funcions sensoriomotrius. A partir dels set anys és quan hi ha un major desenvolupament de les funcions intel·lectuals superiors. Quant millor s’hagin desenvolupat les funcions sensoriomotrius, millor serà el desenvolupament de les funcions intel·lectuals superiors.

Si visualitzem el sistema nerviós central com si fos una casa, les estructures inferiors, són els fonaments de la casa i el procés de la integració sensorial és el que permet construir una casa sòlida amb una bona teulada capaç d’adaptar-se als canvis de temps.

Si la integració sensorial és el procés que fem per construir la casa, els sentits i la manera de processar la informació sensorial estan als fonaments de la casa. El terapeuta ocupacional és el professional que detecta si aquests fonaments són prou sòlids. En cas contrari, intervé tant en l’infant com en el seu entorn per obtenir uns bons fonaments i poder així construir una casa més ferma i més eficient.

ESQUEMA

El desconeixement tant del perfil professional de terapeuta ocupacional en integració sensorial, com de les dificultats que poden tenir en el seu dia a dia els infants amb un desordre de processament sensorial, fa que moltes vegades siguin diagnosticats de manera errònia. Aquest fet repercuteix negativament tant en el propi infant com en el seu entorn familiar, educatiu i sociosanitari, perquè així com deia Jean Ayres, terapeuta ocupacional que creà el marc teòric de la integració sensorial:

La manera d’aprendre i de comportar-nos no és més que un reflex extern del procés intern de la integració sensorial.

Catalina M. Fiol Galmés
. Directora i terapeuta ocupacional d’Apermés Teràpia Ocupacional.

Formadora de les mestres de suport d’Educació Infantil 0-3 anys d’ESTUDI 6