Tens un fill adolescent? Estratègies pràctiques per a la resolució de conflictes.

El motiu d’aquest article és tractar de donar resposta i explicar algunes estratègies bàsiques per resoldre petits conflictes quotidians entre els adults i els seus adolescents. I per tant, la primera pregunta que m’apareix al cap, tenint en compte que el conflicte és un fenomen natural i necessari en la vida, és: “Per què són tan freqüents i preocupants els conflictes entre els adolescents i els seus pares/mares?”. Per intentar respondre aquesta pregunta me’n sorgeix una altra: “Quan o per què apareix el conflicte?”.

 

El conflicte es dóna quan apareixen diferències entre les dues o més parts implicades. A més, aquestes diferències se solen percebre com insalvables. Un altre aspecte interessant a tenir en compte és que normalment un conflicte entre dues persones no es dóna si una d’elles no ho vol. Normalment ens centram en la nostra opinió i interessos sense aturar-nos a escoltar l’altra part. Per consegüent allò que continua separant i augmentant la distància entre les parts, és la manera en què s’actua davant el conflicte i els resultats d’aquest, i no el conflicte com a tal.

 

Així, tenim que quan parlem d’adolescents, i sobretot quan conflueix adolescència i edat adulta, les diferències són abismals perquè els interessos, motivacions, prioritats, ideals, somnis, amistats, esquemes mentals, etc. són essencialment diferents i, per tant, les fonts de conflicte són nombroses i el conflicte es converteix en protagonista de la vida diària.

 

Quan parlam d’adolescència molta gent es posa les mans al cap; professorat, mares i pares i la societat en general. Ens preocupa i alarma i de vegades ens trobam sense els recursos o estratègies necessaris per tractar i conviure amb aquesta etapa de la vida, que paradoxalment ja hem viscut.

 

L’adolescència és una etapa crucial en la qual aprenem a ser persones. És etapa de canvis, de transició, d’incertesa, d’incomprensió (o almenys sentiment d’incomprensió), d’inseguretats, moltes vegades camuflades sota una disfressa d’agressivitat i valentia, d’il·lusions… on les vivències i la realitat no van de la mà. Hem de cercar el nostre camí i el nostre lloc al món i necessitam guia que ens ajudi a trobar aquest camí incert i fer-lo més fàcil, encara que no ho vulguem acceptar. Per això, aquesta guia ha de ser molt subtil. Parlo en primera persona del plural perquè probablement tota persona que llegeixi aquestes paraules sigui ja adulta, i tots els adults hem passat inevitablement l’adolescència. La gran majoria arribant amb èxit a l’edat adulta i crec que aquest fet tan simple ja ens ha de fer reflexionar.

 

Com afirma Louis J. Kaplan: «La adolescencia representa una conmoción emocional interna, una lucha entre el deseo humano eterno a aferrarse al pasado y el igualmente poderoso deseo de seguir adelante con el futuro».

 

És cert que la societat va canviant, i dic canviant perquè no sé si emprar el terme evolucionant, ja que en molts d’aspectes així és, i d’altres trobo que involuciona. Aquests canvis generen diferències en les condicions, l’entorn i, per tant, en l’evolució i maduració de les persones, independentment de la seva edat. Tot i que existeixen certes característiques que romanen perennes i inherents a les diferents etapes de la vida de les persones, inclosa l’adolescència.

 

Segons l’OMS l’adolescència comprèn l’edat entre els 10 i els 19 anys i està inclosa dins el període de la joventut (10-24 anys). Tenim la pubertat o adolescència inicial, que comença normalment als 10 anys en nines i als 11 en nins i arriba fins als 19 anys.

 

Aquestes condicions pròpies de l’adolescència que he mencionat, entre d’altres, són els canvis físics, emocionals i mentals que caracteritzen aquesta etapa. Els adolescents són diferents als adults en la manera que es comporten, resolen problemes i prenen decisions, i aquesta és una de les principals raons de l’aparició constant de conflictes entre els adolescents i els seus pares i d’altres adults que conviuen amb ells.

 

Davant aquest fet existeix una explicació biològica per a aquestes diferències, ja que el cervell d’un adolescent encara no està madur. Segons les investigacions de la neurociència, el nostre cervell està evolucionant i madurant fins a l’inici de l’edat adulta. Llavors, les conductes d’un adolescent estan regides en gran part per l’amígdala (es desenvolupa més d’hora, és la seu del sistema emocional i responsable de les reaccions agressives i de por) i molt menys pel còrtex prefrontal (que tarda més a madurar i és responsable del raonament). Ens trobam que encara no tenim del tot desenvolupades les connexions entre l’amígdala i el còrtex prefrontal. És una de les raons primordials de la impulsivitat que caracteritza l’adolescència (època de passions i emocions desbordades).

 

És habitual que als pares els preocupin aspectes tals com fins a quin punt donar llibertat als seus adolescents; com contrarestar la influència negativa d’algunes amistats; fins a quin punt controlar-los; com ajudar-los a diferenciar allò que és bo d’allò que és dolent; com comunicar-se amb ells; fins a quin punt han de controlar l’ús d’internet, mòbils, etc. I tot això són fonts naturals de conflicte.

 

Una de les millors maneres de tractar el conflicte és la prevenció. Demostrar amor, donar suport, supervisar, animar, motivar, elogiar, posar normes i límits clars i raonats, donar exemple, ensenyar responsabilitat i habilitats socials, facilitar experiències noves i diverses en família, respectar… són factors de protecció que actuaran com una vacuna contra l’aparició de conflictes greus i possibles problemàtiques pròpies d’aquesta etapa.

 

Respecte al tema de les amistats i les seves influències, hem de tenir ben present que els adolescents necessiten sentir que encaixen socialment i per a ells el seu grup de referència són les amistats i grup d’iguals. Jeanne Elium diu que «El conflicto entre la necesidad de pertenecer a un grupo y la necesidad de ser visto como único e individual es la lucha dominante de la adolescencia».

 

Per això mateix, hem d’escoltar els nostres adolescents quan parlen dels seus amics. No interessar-nos per les amistats és entès igual que no interessar-nos per ells mateixos. Així mateix, i a la vegada que no podem prohibir amistats, sí que hem d’influir en les eleccions dels nostres fills/filles.

 

El 80% dels adolescents de 15 anys fa servir el mòbil i segons estudis de l’ONG Protégeles, el 21,3% dels joves està en risc de convertir-se en addicte a les noves tecnologies. Aquestes poden ser-nos de gran utilitat i per tant hem d’educar en un ús adequat exercint una supervisió i limitant el temps. Tot això sense oblidar que l’adult ha de ser un model i per tant ha d’actuar coherentment amb allò que demana. Si un pare o mare passa la major part del dia amb el mòbil a la mà, difícilment podrà exigir als seus fills que no estiguin tot el dia penjats del telèfon.

 

Els pilars bàsics per resoldre qualsevol tipus de conflicte de manera adequada i constructiva són l’autocontrol, l’escolta activa i respectuosa i una comunicació afectiva i efectiva. Hem de reconèixer que el conflicte és normal i potencialment beneficiós, escoltar les diferents opinions des de l’empatia, cercar de manera compartida solucions. Recordar les nostres experiències de l’adolescència ens pot ajudar a entendre.

 

L’esforç per fer dels nostres adolescents persones madures, adultes i exitoses s’ha d’aconseguir posant atenció, comprenent i acollint el més genuí i profund de la persona.

 

«Amar no es solamente querer, es sobre todo comprender». (Françoise Sagan)

 

Naiara Aguirre López

 

Psicòloga i experta en educació emocional.

EL MASSATGE INFANTIL

Una càlida trobada entre pares/mares i fills/es: Perquè la pell… és el primer llenguatge.

Vivim en un món de presses, en un món impregnat d’una velocitat que no ens deixa assaborir ni gaudir de les petites-grans coses de la vida. Ens hem oblidat, massa sovint, de “sentir la belleza que trae consigo la cotidianidad”, com deia Díez Navarro.

Però no hem de perdre de vista que la manera en què una societat tracta als seus infants constitueix el millor reflex d’ella mateixa.

La qualitat de l’atenció a la maternitat, la família i la criança són el reflex, causa i a la vegada conseqüència del grau de civilització, respecte i humanitat d’una societat.

Tal com afirma Reichert (2011) “la protecció de la infància és un tema de ciutadania” i aquesta protecció comença en el ventre de la mare.

Per aquest motiu i fruit d’una lenta i progressiva sensibilització, un canvi en la concepció de la infància i la criança, s’estan recuperant molts costums dels nostres avantpassats.

Afortunadament, els avanços científics en Neonatologia i Pediatria han donat com a resultat la revalorització de pràctiques maternals en desús en les economies postindustrials (el mètode mare cangur és un clar exemple). Tot això ha revertit en una humanització de les tècniques neonatals i una major aposta per un maternatge i una criança conscient i nodridora a tots els nivells.

Dins aquest context es situa el massatge infantil. El seu origen és molt antic i forma part de nombroses cultures de tot el món. Podríem definir-lo com un art que es basa en la importància del contacte pell a pell com eina de comunicació, relació i afecte entre l’infant i les figures d’afecció; un tacte nodridor que et permet connectar amb el món corporal i emocional del teu nadó i que contribueix al seu desenvolupament físic, psíquic, emocional i social.

 

Importància i aplicació

La rellevància del massatge infantil va més enllà del que pot parèixer a simple vista. El massatge s’aplica sobre el cos de l’infant, però repercuteix sobre la seva ànima, ja que suposa un acte d’amor incondicional i interacció positiva. Té implicacions fisiològiques, psicològiques-cognitives  i socioemocionals.

El nadó durant els nou mesos que ha viscut dins el ventre de la seva mare ha estat gaudint d’un suau moviment i massatge constant que l’ajuda a madurar  i equilibrar tot el seu organisme (el sentit del tacte, ja està desenvolupat al cap de vuit setmanes de gestació), després, al moment del part, aquest massatge que estimula el seu cos i el prepara per sortir al món, continua present mitjançant les contraccions de l’úter que el comprimeixen. Això ens hauria de fer pensar que el nadó necessita d’una continuïtat de pressions, de tacte, de contacte…

Estudis com els duts a terme per la doctora Tiffany Field, Aslhey Montagu i d’altres investigadors afirmen que els nadons que reben un extra d’estimulació tàctil a través del moviment i contacte, ploren un cinquanta per cent menys que la resta. Els prematurs que reben massatges i que mantenen un contacte pell amb pell amb les seves mares i pares guanyen pes amb més rapidesa i abandonen més aviat els hospitals.

I si reflexionem sobre les conductes d’una mare mamífera al moment del naixement de les seves cries, allò que fa de manera més primerenca i instintiva és llepar tot el seu cos, les estimula amb un massatge que les ajuda a ajustar-se fora del ventre matern; i l’ésser humà, no és un mamífer? Llavors… els nadons necessiten estar en braços, necessiten estimulació tàctil, necessiten massatges per nodrir-se físicament i afectivament. Gràcies a aquest tipus d’investigacions, avui dia a la majoria d’UCIs de neonatologia, tenen implantat “el mètode mare cangur”.

La nostra pell, òrgan més gran del nostre organisme, té múltiples funcions, i a través d’ella es cobreixen diferents funcions com la de mantenir la calor,  proporcionar suport, contenció, sensacions cinestèsiques, descàrrega d’energia, rebre i sentir l’amor i ajudar en la construcció de l’afecció i els vincles afectius.

La relació íntima dels infants amb els seus pares és font bàsica d’autoestima. En aquest sentit, el massatge és una forma de reconeixement, reforç positiu, de comunicació no verbal càlida, íntima i especial que facilita l’expressió emocional i que ajuda a reduir l’estrès, i a desenvolupar capacitats i habilitats de la intel·ligència emocional com l’autoconeixement, l’autoestima i autoimatge positiva, l’empatia, l’altruisme, la regulació de les emocions, l’assertivitat… primordials per la nostra salut emocional.

El massatge infantil, és una eina per  mantenir la salut i benestar global dels nostres infants optimitzant els funcionaments dels sistemes respiratori, digestiu, immunològic, circulatori, nerviós i endocrí.  Ajuda a generar elements neurotàctils a la pell i a augmentar el nombre de connexions neuronals, altament importants per un desenvolupament cognitiu adequat. Facilita un entorn segur,  relaxant, càlid i facilitador del desenvolupament dels nostres infants.

Per totes aquestes raons, ens hauríem de plantejar que arribés al major nombre de famílies, d’escoles, d’hospitals, de centres sanitaris, de centres d’acollida, i un llarg etcètera, perquè tot infant hauria de tenir el dret a aquest senzill i grandiós gran regal.

Fer massatge infantil no és envoltar-se d’una gran parafernàlia,  simplement és necessària la disponibilitat dels infants i dels qui els fan el massatge, l’existència d’una connexió real, una sincronia que fa aturar el temps, un respecte mutu.

El tacte és present en qualsevol moment, situació i context, forma part de com ens relacionam,… però no sempre en som conscients. El paper del massatge infantil és fer conscient la importància del tacte, del con-tacte.

Sorgeixen des d’aquesta vessant molts d’autors que ens fan reflexionar i enriquir la nostra mirada envers el tacte en situacions quotidianes:

Carlos González al seu llibre “Bésame mucho” quan diu: “Un niño que quiere ir todo el rato en brazos ni es un malcriado ni se convertirá en un delincuente juvenil.”, simplement demana la seva dosi de tacte nodridor.

Alberto Hoyuelos al seu article la Pedagogía del moco: “La manera como hablamos, tocamos o miramos a un niño forma parte del respeto y marca la diferencia de la calidad educativa”.

Jean Liedoff recordant la importància del concepte del contínuum, parla del bot de l’infant de l’úter als braços de la mare.

Catherine l’Ecuyer al seu llibre “Educar en el asombro”, fa diferències entre rutina i ritual: “La rutina, como una repetición monótona de actos mecánicos inconscientes, aburridos y sin sentido puede alienar a los niños, niñas y personas adultas. En cambio, el ritual es una rutina con sentido, humanizada y consciente”  El massatge infantil és un ritual que es pot instaurar en l’esdevenir del dia a dia dels infants.

Pikkler tenint en compte com les persones que tenen cura dels infants s’haurien d’apropar i tenir cura dels mateixos.

Tots ells advoquen pel sentit comú i defensen com el tacte i el respecte deixen la seva màgia en cada infant que toquen.

Per això qualsevol moment és bo: el canvi de bolquer, el moment de pentinar, rentar, llevar mocs, menjant,…per a què els infants se sentint escoltats, respectats, en definitiva estimats, assolint així una base segura des d’on anar caminant per la vida.

Naiara Aguirre  – Maria Femenias – M. Eugènia Pascual

Mestres de suport del Servei d’Atenció a la Diversitat 0-3 anys.

 

 

Referències

Díez Navarro, M.C. (2011) Los pendientes de la maestra. O cómo piensa una maestra en los niños, las escuelas, las familias y la sociedad de hoy. Barcelona: Graó.

Field, T. (2001) Massage therapy facilitates weight gain in preterm infants. Current Directions in Psychological Science, 10 (2), 51-54.

Field, T. (2002) Massage therapy. Complementary and Alternative Medicine, 86, 163-171.

Field, T. y Hernández-Reif, M., (2001) Sleep problems in infants decrease following massage therapy. Early Child Development and Care, 168, 95-104.

González, C. (2004) Bésame Mucho. Madrid: Temas de hoy.

Hoyuelos, A. (2014) La Pedagogía del moco. Revista Infància núm 143.

Montagu, A. (1981) El sentido del tacto. Madrid: Aguilar.

Montagu, A. (1971) Touching: the human significance of the skin. New York: Columbia University Press.

Reichert, E. (2011) Infancia la Edad Sagrada. Barcelona: La llave.

Schneider, V. (2000) Masaje infantil. Guía práctica para el padre y la madre. Barcelona: Médici.

Concurs interbibliotecari de fotografia i dibuix – El Nadal i la Lectura

Llibres i betlems, torrons i biblioteques, contes i estrelles… Per finalitzar el 2015 les biblioteques de Coll d’en Rabassa, Son Cladera, Son Ximelis, Son Ferriol, Son Gotleu, Son Cànaves i Son Sardina convoquen un Concurs interbibliotecari de Fotografia i dibuix sota el títol EL NADAL I LA LECTURA que té com a objectiu fomentar la participació social i cultural. Per participar només has de fer un dibuix (menors de 14 anys) o una fotografia (a partir de 14 anys) i entregar-ho abans del 27 de desembre a una de les biblioteques participants. No oblidis consultar les bases.

XERRADA: TENS UN FILL/A ADOLESCENT?. ESTRATÈGIES PRÀCTIQUES PER A LA RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

A les Biblioteques Municipals de Son Sardina i Son Cladera de Palma. A càrrec de Naiara Aguirre, psicòloga i experta en educació emocional, on es donaran a conèixer alguns aspectes claus de l’evolució física i psicològica de l’adolescència que poden facilitar l’aparició de situacions difícils i conflictives així com algunes estratègies pràctiques que puguin ajudar a resoldre de manera més efectiva, afectiva i satisfactòria aquestes situacions.

Dates i llocs de realització:

17 de novembre a les 18.30 a la Biblioteca Municipal de Son Sardina. Palma / Tel: 971 43 84 73 / bibsonsardina@palma.es

/ 24 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca Municipal de Son Cladera. Palma / Tel: 971 47 08 39 / bibsoncladera@palma.es

Necessària incripció prèvia

 

 

Ceguera, històries de vida

Fiorella una alumna cega del Conservatori Elemental i Escola Municipal de Música de Palma, protagonista del programa Panorama IB “Ceguera, històries de vida”, emès per IB3 Televisió.

Fiorella Curuchet Morelli té 9 anys i cursa 2n d’ensenyaments reglats de piano. Al conservatori assisteix a dues hores setmanals de Llenguatge Musical, una hora d’instrument individual i una hora d’instrument col·lectiu.

Imatges cedides per IB3 TV

La valoració del grau d’integració de les persones estrangeres

La nova prova per acreditar el suficient grau d’integració a la societat per a persones estrangeres sol·licitants de nacionalitat espanyola.

Arran de la publicació al BOE de la Llei 19/2015, de 13 de juliol, de mesures de reforma administrativa a l’àmbit de l’administració de justícia i del registre civil, es donà a conèixer a tota la ciutadania les novetats referents al procediment per a l’obtenció de la nacionalitat espanyola per residència.

La disposició final sèptima de la Llei abans esmentada introdueix modificacions destacables referents a la sol·licitud, per exemple que la tramitació del procediment tindrà caràcter electrònic que correspondrà a la Direcció General dels Registres i el Notariat i que la sol·licitud d’iniciació del mateix estarà subjecte a una taxa de 100€ que gestionarà el Ministeri de Justícia.

A part d’aquestes novetats, més de caràcter de gestió/tramitació, s’introdueix un nou requisit que s’uneix als ja exigits pel Codi Civil: «L’acreditació del suficient grau d’integració a la societat espanyola mitjançant la superació de dues proves». Aquestes dues proves són dissenyades i administrades per l’Instituto Cervantes i n’estan exempts els menors d’edat i les persones amb capacitat modificada judicialment.

La primera d’aquestes proves servirà per acreditar un coneixement bàsic de la llengua espanyola, nivell A2 o superior, del Marc Comú Europeu de Referència per a les llengües del Consell d’Europa, mitjançant la superació d’un examen per a l’obtenció d’un diploma d’espanyol com a llengua estrangera DELE de nivell A2 o superior. Les persones amb nacionalitat de països o territoris on l’espanyol sigui idioma oficial estan exemptes de la superació d’aquesta prova.

La segona prova, obligatòria per a totes les persones sol·licitants, valorarà el coneixement de la Constitució espanyola i de la realitat social i cultural espanyoles (a partir d’ara CCSE).

La prova CCSE tindrà una durada màxima de 45 minuts i consta de 25 preguntes de resposta tancada-tipus test, hi ha preguntes amb tres opcions de resposta de les quals només una és vertadera i altres amb una sola opció de resposta de vertader o fals. Les respostes correctes rebran 1 punt i les incorrectes 0 sense penalització.

Els continguts de l’examen es divideixen en dos grups: Constitució i organització administrativa i territorial d’Espanya (que constitueix el 60% dels ítems) i Cultura, història i societat espanyola (el 40% dels ítems restants). Aquests continguts formen part de dues seccions del Pla curricular de l’Instituto Cervantes; nivells de referència: “Referents culturals” (aspectes de més universalitat i major accessibilitat de la Fase d’aproximació) i “Sabers i comportaments socioculturals” (també de la Fase d’aproximació, continguts relacionats amb els temes més propers a les experiències quotidianes de les persones candidates).

Per presentar-se a la prova CCSE no és necessari realitzar cap curs específic, però sí pagar una taxa d’inscripció de 85€ que dóna dret a presentar-se fins a un màxim de dues ocasions (només en cas que la persona candidata no superi la prova en el primer intent, o en cas que no s’hagi presentat a la primera convocatòria).

Tant la prova de nivell A2 d’espanyol com la de CCSE es valoren positivament, a nivell general, pels diferents professionals que atenem diàriament població immigrada i també per molts dels/de les possibles sol·licitants de nacionalitat, ja que s’acreditaran coneixements (tant generals com de llengua), del país d’on la persona vol ser nacional. Però vist el plantejament inicial de la prova CCSE i el nivell dels continguts ens fa plantejar diferents qüestions com: les persones amb nivells d’educació més bàsics podran superar aquesta prova?, es tracta d’un examen d’integració o d’espanyolitat?, el desig d’obtenir la nacionalitat ha de convertir-se en una fase de concurs-oposició? I fins i tot… quin percentatge de població autòctona aprovaria un examen d’aquest tipus?

No és la primera vegada que una persona estrangera ha d’acreditar la seva integració a la societat en un procediment amb l’Administració. Les persones extracomunitàries en situació administrativa irregular que volen sol·licitar una autorització de residència o residència i treball per arrelament social, han de presentar a l’oficina d’estrangers (entre altres documents) un informe d’inserció/arrelament emès per un/a treballador/a social de la corporació local del municipi on resideix (en el cas de les Illes Balears; altres comunitats autònomes no han delegat les competències als Ajuntaments) en base a la seva valoració tècnica i la documentació al·legada per la persona immigrant.

També les persones que han de renovar la seva autorització de residència o residència i treball, i que no poden acreditar el compliment d’algun dels requisits exigits, poden presentar un informe d’esforç d’integració emès per la comunitat autònoma, per a l’obtenció del qual s’han d’acreditar un mínim de 40 hores de formació en: valors constitucionals, valors de la comunitat autònoma, valors de la UE, igualtat entre homes i dones, drets humans, llibertats públiques, democràcia i tolerància o castellà o altres llengües oficials de la comunitat on resideix (català en el nostre cas). Moltes Administracions Públiques i altres entitats han organitzat i impartit, durant els darrers anys, formacions en format curs d’integració social i cultural per facilitar l’obtenció d’aquests informes d’esforç d’integració favorables.

Per tant, amb aquesta darrera novetat en matèria de nacionalitat, ja tenim legislats tres mecanismes per avaluar la integració social de les persones estrangeres:

  • Mitjançant la valoració tècnica sociocomunitària i documental per a persones en situació administrativa irregular.
  • Mitjançant formació per a titulars d’autoritzacions que no poden acreditar algun dels requisits per renovar-la.
  • Mitjançant un examen per als que volen la plena ciutadania.

No hem de perdre de vista que la integració de les persones immigrades va molt més enllà dels coneixements que ells tinguin de la societat d’acollida. La integració és conviure, és respecte mutu, és la participació comunitària i, sobretot, garantir la igualtat dels drets i els deures de tota la ciutadania al seu conjunt.

 

Toni Mascaraque Rojas

Treballador social especialitzat en polítiques d’integració ciutadana.

Membre de l’Equip Tècnic d’Estudi 6

Innovació educativa … el futur es conjuga en present. Ensenyament-aprenentatge de la música en el segle XXI.

Innovar. Dir aquesta paraula en un claustre de professorat significa aconseguir a la vegada silenci i mirades que diuen “ja hi som!” , “tot això serà feina”, “jo no tocaria res”, “els pares no ho veuran bé, si sempre s’havia fet així”…

Pens que sols per aquestes frases és imprescindible innovar. Això suposarà crítiques però no hem de tenir por dels canvis. Estam acostumats, en general, a ensenyar com ens han ensenyat i fins i tot en molts casos deim als alumnes com estudiàvem nosaltres de petits perquè ho prenguin com a model, sense aturar- nos a pensar que les circumstàncies ja no són, de ben segur, les que hi havia fa vint-i-cinc anys.

En general l’educació no necessita una reforma sinó una transformació. La velocitat a la qual canvia la societat, i també les innovacions tecnològiques, fa que els plans d’estudis ja no siguin vàlids per formar els que seran els professionals d’aquí a vint anys.

Quan ensenyam hauríem de ser conscients, o almanco haver reflexionat, de si els coneixements que posam a l’abast del nostre alumnat seran útils per a ells. És veritat que tot plegat fa tanta via que és quasi impossible preveure com serà la societat d’aquí a cinc anys, la qual cosa pot ser engrescadora, amb molta feina per part del professorat ja que ens obliga a repensar contínuament el com de la nostra tasca, el nostre paper dins l’aula, el paper dels alumnes dins l’aula, nous recursos, introduir la tecnologia…

El que cada vegada veig més clar és que no existeix un model educatiu únic per a aquesta societat en contínua transformació, sinó que som els educadors els qui, a partir d’una anàlisi real, crítica, creativa i sincera de la nostra tasca d’aula i de centre, hem d’evolucionar amb el nostre quefer per no relegar el nostre alumnat, i quedar nosaltres relegats a un aprenentatge (que ni això) inservible per al segle XXI.

Pot semblar que parli de l’ensenyament en general però el meu pensament a l’hora de fer aquestes reflexions està en l’ensenyament de la música als conservatoris i a les escoles de música, al qual m’hi referiré més específicament.

Avui en dia difícilment podem, els que ens dedicam a ensenyar, entendre que la nostra formació ja està completada i que ja estam formats per a tota la vida. John Cotton Dana (1856-1929) va dir “qui s’atreveix a ensenyar mai s’ha d’aturar d’aprendre”.

Ensenyar com ens han ensenyat a nosaltres, tant a classe com per l’estudi a casa, ja no és vàlid. Ens hem d’actualitzar i reciclar contínuament adequant-nos a la realitat present i a les particularitats de cada alumne.

Els nostres alumnes són natius digitals, la qual cosa hem de tenir més que present quan ens plantejam les classes d’instrument i de llenguatge musical. La tecnologia no és la solució en si mateixa sinó que és un recurs imprescindible avui en dia. La tecnologia no substituirà el professorat ja que l’educació tracta el desenvolupament humà i per això la intervenció dels docents sempre serà necessària. Les TIC són un excel·lent recurs… però només un recurs. Hem de creure en la nostra gent: professorat, alumnat, famílies, context… i donar-nos a entendre molt bé i les vegades que sigui necessari per tal d’implicar en el canvi a tota la comunitat educativa, sense la qual serà literalment impossible cap transformació.

Si pensam en totes les coses que existeixen ara i que no existien quan nosaltres, els professors que ensenyam alumnes perquè a la vegada ells ensenyin altres d’aquí a vint anys, estudiàvem el nostre instrument ens sortirà una llista bastant llarga. No estic parlant solament de tecnologia sinó de programes de TV, llibres, la situació no sols mundial sinó del nostre entorn, multiculturalitat, accés immediat a qualsevol tipus d’informació, l’estructura familiar…

El model educatiu musical ha prosperat poc, o gens, si pensam en tot el que he posat en el paràgraf anterior.

Els nostres alumnes aprenen a repetir, no a crear, a partir del que els ensenyam. Això vol dir que nosaltres ensenyam a repetir. Som transmissors però no formadors .

De fet, únicament els ensenyam a llegir música però no a “parlar” música. No els ensenyam vocabulari per crear (parlar), sinó per repetir.

La faceta de l’alumne com a creador, encara que sigui a través d’un model, és la que l’ajuda a aprendre i a gaudir de i amb la música i assimila així molt millor el que volem que aprengui.

Quan els ho donam tot fet i ells només han de reaccionar a allò que els deim, estam coartant la seva creativitat i eliminant la seva capacitat de pensar.

El professorat no és culpable que això passi, és més aviat víctima del sistema educatiu musical. El que es podria reclamar al professorat és no intentar que tot això no passi. De tota manera, el temps no s’ha d’invertir en reclamacions sinó en posar-nos a fer feina: l’únic que podem canviar és el futur.

És evident que es necessita no ja una remodelació del sistema educatiu musical sinó pensar-lo de bell nou pensant en els músics que estam formant (que són els que formaran la propera generació). Realment ens aturam a reflexionar alguna vegada sobre la utilitat que tendrà no el què, que també, sinó el com (i si serà vigent, o útil o fins i tot si existirà) explicam i/o ensenyam els nostres alumnes?

Basam l’èxit de la seva formació musical, ja des dels 8 anys, avaluant a partir dels passatges, de les notes, de la digitació, de les indicacions de pedal, dels matisos… que han fet MALAMENT, no a partir dels detalls de musicalitat, intuïció, etc. que han mostrat.

Totes aquestes millores que puguem proposar no bastarà reflectir-les en una llei sinó que únicament i exclusiva el professorat podrà dur-les a bon terme.

Com a professors no hem de tenir por del canvi. Sí que suposa replantejar-nos moltes qüestions i maneres de fer, però si respectam la nostra tasca i als qui va dirigida entendrem la necessitat de millorar tots i cada un de nosaltres, que serà la millor forma d’ajudar el nostre alumnat. No hi ha solucions fàcils però hem d’estar i ser receptius. Hem de tenir, o recuperar, la il·lusió per la nostra fantàstica tasca.

Als alumnes els hem d’educar perquè tenguin autonomia personal, no perquè sempre necessitin ser dirigits.

Un parell de paraules que ens han de guiar: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

El repte és espectacular: formar músics adults capaços. No, no està incompleta la frase, la podeu completar amb cada una de les paraules anteriors: capaços de motivar, capaços de crear, capaços de pensar…

Els professors de música esperam que les respostes a tot el que funciona malament (currículum, hores lectives, estudi, avaluacions…) sempre les tengui un altre: polític, famílies, normativa, un expert… sense tenir present que a moltes d’aquestes situacions els únics que podem donar-los la volta som nosaltres.

El currículum ens ve donat, però hi ha una gran diferència entre llegir-lo pensant “està molt mal fet, mai ens demanen opinió…” i “com puc adaptar el que posa el currículum a la realitat del meu centre i, sobretot, com el puc fer útil per al futur del meu alumnat?”.

Hem de basar la nostra tasca educativa a implicar més l’alumnat a la classe, canviar el nostre rol: ja no som el centre de la classe, ho és l’alumne. Fer que adquireixin confiança en ells mateixos deixant que siguin creatius, que opinin sobre el que pensen i volen de la classe, que desenvolupin temes a partir de l’aprenentatge col·laboratiu…

No hem de tenir por dels canvis. El professor que innova és perquè està interessat que tots els seus alumnes avancin.

La tasca que tenim en el camp de la música, i en tots en general, no és fàcil però pens que és molt motivadora, ens permet activar, o reactivar, la nostra creativitat, repensar i extreure conclusions (tasca dolorosa i a vegades contradictòria si no estam disposats a ser conseqüents).

Acab amb les paraules posades anteriorment i que, pens, són la clau de la innovació educativa que necessiten, necessitam, els alumnes: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

 

Fèlix Aguiló Caldentey

Director del Conservatori Elemental i Escola Municipal de Música de Palma

 

Los adolescentes y las nuevas tecnologías

Estamos inmersos en una sociedad cambiante, en la que las tecnologías de la información y la comunicación (TIC) se han convertido en un elemento indispensable que de una u otra forma condiciona nuestras vidas. Los adolescentes conforman uno de los colectivos más vulnerables al impacto de las nuevas tecnologías, principalmente cuando se trata del uso de ordenador, teléfono móvil y videojuegos. En este sentido, toda la comunidad educativa debería contribuir en la prevención de conductas de riesgo asociadas y fomentar buenos hábitos de uso de las TIC.

Con el objetivo de conocer el acceso y el uso de las tecnologías de la información y comunicación entre los alumnos de educación secundaria obligatoria y analizar otras variables relacionadas, el grupo de trabajo Joves i tecnologies de la informació i la comunicació (JOITIC) llevó a cabo en 2011 un estudio multidisciplinal, cuyos resultados evidencian la relación existente entre el uso y abuso de las nuevas tecnologías con el rendimiento académico de los jóvenes.

El estudio confirma que los jóvenes entran en contacto con las nuevas tecnologías a edades cada vez más tempranas y que el acceso a las TIC es generalizado. Según datos del JOITIC, el 98% de los estudiantes de ESO tienen ordenador y el 90% posee un teléfono móvil. Además, el uso del ordenador aumenta con la edad y, por el contrario, el control paterno disminuye. De esta manera, se asocia el uso de ordenador durante más de tres horas al día con un bajo rendimiento escolar (28’8%) y, paradójicamente, resulta que los jóvenes que no hacen uso del mismo (15’6%) presentan también malos resultados académicos.

A pesar de que es imprescindible continuar los estudios sobre este tema, las investigaciones realizadas hasta el momento mencionan la existencia de ciertos riesgos relacionados con el uso desmesurado de las TIC, los cuales no sólo suponen un bajo rendimiento escolar, sino que se relacionan con el consumo de alcohol y otras drogas por parte de los adolescentes. Así lo confirma el JOITIC y apunta que las cifras se multiplican si se asocia a la falta de control paternal.

Lo cierto es que existe un factor decisivo durante todo el proceso de enseñanza-aprendizaje de los jóvenes, que es el seguimiento de la familia. De hecho, una de las conclusiones a las que llega el estudio del grupo JOITIC es que «los chicos/as con mayor control paterno del uso de videojuegos u ordenador tienen mejor rendimiento escolar». Por tanto, parece ser que no es tan relevante el número de horas que los adolescentes dedican a hacer uso de las NNTT, sino el tipo de uso que realizan y el seguimiento que reciben, lo que podría convertirse en un posible factor de riesgo.

Otro aspecto a tener en cuenta, objeto de múltiple estudios, es la adicción que se crea hacia las NNTT y redes sociales, llegando a la pérdida de control y la dependencia, de las personas afectadas. En este sentido, la adicción, el acceso a contenidos inapropiados, el acoso o la pérdida de la intimidad, dan lugar a una interferencia negativa en la vida cotidiana (Estallo, 2010). En el caso de los adolescente un gran riesgo es llegar al analfabetismo relacional que suponen la pérdida de habilidades en el intercambio personal, las relaciones sociales en la vida real se descuidan dejando de ser prioritarios , ocupando su lugar las relaciones a través de redes sociales, mediante una construcción de relaciones sociales ficticias.

Así pues, es imprescindible, en primer lugar, atender a la importancia que tienen las nuevas tecnologías en nuestra vida diaria, y al hecho de que los jóvenes de hoy en día han crecido envueltos en las TIC, por ello, es irremediable que no las utilicen; no obstante, a pesar de que sí deben hacer uso de las mismas y que todo el alumnado debe poder emplearlas, lo importante es educarles para que sean capaces de hacer un buen uso de ellas, tanto en el ámbito educativo como en cualquier otro. De forma que toda la comunidad educativa juega un papel muy importante para la prevención de conductas de riesgo relacionadas con malos hábitos en el uso de las NTIC.

Evidentemente, no es lo mismo hacer uso del ordenador y/o del teléfono móvil con fines sociales o lúdicos, que con una finalidad educativa. En ese último caso, deberíamos saber diferenciar entre el buen uso y mal uso de las TiC, ya que estas, en realidad, tendrían que potenciarse más desde los diferentes ámbitos educativos para fomentar el aprendizaje significativo del alumnado.

Sin embargo, estas no están siendo aplicadas en consonancia con la realidad que vivimos, por lo que nuestros jóvenes se encuentran ante dos realidades muy diferentes, es decir, las relaciones sociales de los adolescentes están totalmente inmersas en las nuevas tecnologías, mientras que en la mayoría de los centros escolares estas se resumen en el uso del moodle, pizarra digital, entre otros.

Por tanto, es completamente necesario que la educación se ponga a la par de las nuevas tecnologías, ya que pueden ofrecer múltiples oportunidades de aprendizaje, desarrollo de habilidades, creatividad y mejora de la motivación especialmente en adolescentes y que las aulas de los centros docentes se conviertan en un lugar idóneo para que los estudiantes puedan desarrollar todo su potencial, en cuanto a los estudios, favoreciendo así todo aprendizaje.

 

 

Paula Buades Fuster
Licenciada en PedagogíaTutora del Centro de refuerzo educativo de Calviá (CREC) en Santa Ponsa
Noelia García Puente
Licenciada en Filosofía y Diplomada en Magisterio de Educación EspecialTutora del Centro de refuerzo educativo de Calviá (CREC) en Son Ferrer