L’escoleta d’estiu, el país d’era i no era…

L’escoleta d’estiu, el país d’era i no era…

L’estiu i el dret al descans…

 

El curs ha acabat, molts d’infants ens diuen adéu per partir de vacances però també molts altres queden a les escoletes d’estiu, una realitat que em fa reflexionar sobre un dels drets dels infants que ens passa més desapercebut, el Dret al Descans.

El Dret al Descans està recollit a la Convenció sobre els Drets dels Infants, l’instrument internacional que estableix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infantesa, adoptat per l’Assemblea Generals de les Nacions Unides el 1989.

Segurament ens diran que els infants descansen al moment de la migdiada, que descansen el vespre mentre dormen, que descansen a casa en tornar de l’escoleta… però descansar implica moltes més coses, implica un canvi en el nostre dia, un temps per a un mateix, un temps fins i tot per avorrir-se. En aquest temps de pressions, activitats i deures, això en un luxe que queda bastant lluny dels nostres infants i malauradament, de vegades l’escoleta també s’oblida d’aquest dret i entra en un “activisme” sense sentit.

El descans es necessari per poder créixer, fa possible la interiorització i la consolidació de les experiències i estímuls que rebem cada dia. Si existeixen moments de descans podem deixar volar la imaginació, podem trobar-nos amb nosaltres mateixos i sense aquests moments de descans no hi pot haver reflexió, la qualitat que ens fa humans.

Aquest dret és encara menys observat que el dret a jugar lliurement i és absolutament necessari per que els infants puguin desenvolupar-se en harmonia i sense estrès… però la realitat quotidiana de les nostres escoletes ens mostra la dolorosa realitat de molts infants que no gaudeixen d’aquest dret ni tan sols els dies en que estan malalts i han de venir a l’escola per les de vegades difícils circumstàncies familiars.

Aquesta reflexió, ve al voltant de que som a les vacances d’estiu, temps de gaudir d’uns merescuts dies de descans tan necessaris pels adults i pels petits i una altre vegada ens trobarem amb molts infants que no tenen vacances i que tornaran a començar el curs escolar sense uns dies de descans. Són tan petits que no poden imaginar que hi pot haver un temps sense escola com tampoc poden saber que el descans és un dret.

Per això i pensant en un mínim sentit de justícia i d’igualtat i en els principis bàsics d’una escola inclusiva hem de procurar oferir als infants que assistiran a l’escoleta d’estiu un espai i un temps que respecti aquest dret al descans.

Aprofitem aquesta oportunitat per oferir des de l’escola un espai i unes propostes que encara que no són vacances en el sentit literal de la paraula, són una possibilitat de gaudir d’un temps amb altres infants, acompanyats de la nostra cura i tendresa.

El servei d’estiu s’ha de plantejar des de la perspectiva d’uns infants que necessiten canviar el dia a dia, que necessiten un temps i un espai per “passar-ho bé”, sense horaris rígids, sense l’obligació de “fer coses”, perquè de vegades, les activitats d’estiu es transformen en tallers de producció, on l’objectiu es mantenir als infants “ocupats” i estar entretinguts no és el mateix que estar ocupats… no té res a veure i menys des de la perspectiva del moment evolutiu dels nostres nins i nines, ni des de la seva, de vegades delicada situació social.

Vos convidem a pensar en un servei d’estiu màgic i divertit, ho agrairem nosaltres i sobretot els infants, també les famílies s’adonaran de la nostra il·lusió per oferir jocs divertits, cants, balls, contes, de la nostra alegria al gaudir de rialles, de la cura i tendresa que prodiguem als seus infants que no s’aniran de viatge, però de la nostra ma viuran situacions alegres i divertides i visitaran espais i mons imaginaris i meravellosos.

Les nostres escoletes d’estiu, han de ser “el país d’era i no era” per tots els infants que no poden gaudir de vacances, un viatge que es mereixen i necessiten!

 

Juani Rivera Muñoz. Assessora pedagògica d’educació infantil d’Estudi 6.

 

Les dificultats de relació, comunicació i llenguatge a l’educació infantil

 

L’atenció dels infants amb dificultats significatives de relació, comunicació i llenguatge és sense dubte un dels principals esculls amb els que es troba tant l’educador a l’aula com la pròpia institució escolar.

L’educador viu l’experiència d’un encontre amb els límits del que podem nombrar com la funció d’educativa. Com educar quan hom percep que l’infant es “resisteix” a ser educat? Ens adonem que la nostra paraula no troba en l’infant el ressò esperat. Les ofertes que li fem no provoquen el seu interès, el seu cos no es regula amb les rutines i hàbits que introduïm poc a poc. Se’ns fa difícil participar de la seva aventura de començar a parlar i a relacionar-se amb el seu entorn.

Els diagnòstics, tan si són de naturalesa mèdica (neurològica, psiquiàtrica, genètica…) com si provenen de la psicologia, ofereixen poca ajuda alhora de respondre a la realitat concreta amb que es troba l’educador. Aquests no ens diuen res de la particularitat de cada infant ni tenen present que, els primers anys de vida, els infants es troben en un temps de construcció, de canvis i d’una gran permeabilitat pel que, sortosament, es fa molt difícil saber com aniran les coses.

És important tenir eines per a fer una detecció precoç però encara ho es més saber que, allò que fem, pensem i parlem amb els infants i les seves famílies pot tenir un pes considerable en el seu futur. Obrint camins de possibilitats o tancant portes, exceptuant la de les deixalles com tan bé va dibuixar Tonucci en la vinyeta “La màquina de l’escola” l’any 1970[1].

Els nens i nenes amb dificultats de relació i comunicació son infants que es troben amb impediments per créixer, per gaudir de la vida, per accedir als aprenentatges que l’ajudaran a fer-se gran, a manegar-se amb allò que no va fi en ells i a trobar un lloc entre els altres.

Molt sovint ens trobem que tenen molts problemes per integrar-se en aquest nou entorn social que és l’escola: els costa participar, interessar-se pel que es fa, expressar el que volen, els seus interessos, desenvolupar les seves capacitats, etc… Observem conductes d’aïllament, d’hiperactivitat, agressivitat, desinterès per les activitats, interessos restringits i estranys, estereotípies, manca de llenguatge o llenguatge inintel·ligible, ecolàlies, crisis d’angoixa davant els canvis quotidians, manca o excés de plor i/o altres afectes… la llista es interminable i diferent en cada cas. En tots ells percebem que hi ha quelcom que falla en la interacció amb l’entorn, en la pròpia constitució subjectiva i en desplegament del joc, el llenguatge i la construcció del seu cos.

Constatem que l’infant te una vivència difícil de l’Altre del llenguatge per això la seva relació amb els demés és dificultosa, atesa la fragilitat de recursos dels que disposa. El món es viscut sense l’embolcall simbòlic que ens permet fer-lo comprensible.

Què fer quan l’esforç per entendre el que li passa a un infant no troba respostes i ens quedem sense hipòtesis, objectius i propostes que ens orientin?

Donna Williams[2], diagnosticada d’autista d’alt nivell, ens ofereix una clau per pensar la nostra posició i intervenció : “Necessito un guia que em segueixi”. Què vol dir això?

  • Un guia, dòcil, que es deixa guiar.
  • Que acompanya i respecta la singularitat de cada infant: els temps i les maneres que troba cada infant per accedir al saber, als aprenentatges, a la relació.
  • Que s’orienta en els funcionaments particulars perquè creu que no hi ha una única manera d’aprendre i d’estar en el món.

 

El concepte d’atenció individualitzada ha de ser capaç de no instal·lar-se en el terreny de les necessitats emocionals de l’infant i sostenir-se en una “pedagogia de les condicions” i no de les causes, que ens permeti pensar en quins són els requisits de la oferta educativa per facilitar la decisió d’aprendre i que cada infant, des de la seva singularitat, consenteixi a ser educat.

 

Un vinyeta ens ajuda a entendre com fer-nos partenaires d’aquets infants i quins premises calen per a possibilitar encontres:

 

“L’Eva és una educadora d’un grup d’infants de 2 a 3 anys que es planteja, en un espai de supervisió de casos, com accedir al Nil (infant autista de dos anys i mig). Que es mostra desconnectat, sembla que no entén a l’educadora i ella no sap com ni per on iniciar la construcció del Vincle Educatiu amb el nen. El que és fa difícil per l’educadora és com rescatar algun interès on tan sols sembla que hi ha “rareses”: “tira joguines, es desplaça sense objectiu, no segueix la dinàmica escolar…”. Ella ha intentat fer-li diferents “ofertes ” educatives i el nen sembla no estar interessat per res. Un dia l’educadora s’adona que l’infant “pica” amb un pal la paperera del pati. Ella ho pren com un interès del nen, en lloc de “renyar-lo” perquè “a l’escola no piquem les papereres”. I decideix posar-se a picar ella també. Cosa que crea un diàleg de percussió en el que hi ha el primer “encontre” : el nen la mira i somriu.

Posteriorment l’educadora troba la manera de sostenir aquest interès en un àmbit de joc dins l’aula amb la panera d’instruments de percussió. Cosa que interessa molt al Nil. Per aquest infant ha estat molt important que l’educadora doni dignitat i valor a la seva actuació, convertint el “donar cops” en “picar” i en un “diàleg sonor” , cosa que s’ha decantat en un “interès per la percussió i la música” en aquest nen.

A partir d’aquest interès ha acceptar fer el “bon dia” a la rotllana, amb els altres infants, perquè se li ofereix una caixa de música que li agrada molt. ”

 

Calen d’espais formals (no de passadissos o sobretaules) per parlar de les dificultats en la tasca educativa, per a implicar a l’equip i donar contingut al concepte “d’atenció individualitzada”. Aquets treball farà possible l’elaboració necessària per a que l’escola sigui un Lloc de vida per a infants i educadors.

sc3admbolo-de-autismo

 

Bibliografia recomanada

Carbonell Neus, Ruiz Ivan. No todo sobre el autismo, Madrid, Gredos, 2013.

Carrier Isabella. El caçó d’en Gerard, Barcelona, Juventud, 2010.

Gallardo Maria. & Gallardo Miguel. María y yo, Bilbao, Astiberi, 2007.

Ruillier J. Quatre petites cantonades de no res. Barcelona, Joventud, 2005

 

Anna Tarrida i Coromina

Psicòloga clínica del Servei d’Atenció Precoç CDIAP APINAS d’Igualada,

i del Servei d’Atenció i Consulta SAIC de Masquefa

Formadora d’educació infantil.

 

Montse Colilles Codina

Psicòloga- psicoanalista.

Assessora i formadora d’equips educatius.

Assessora de l’EANEE de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona.

 

Formadores d’educadores infantils d’ESTUDI 6, a l’Escola Bressol Municipal Els patufets de Navas / Barcelona

 

 

[1] Tonucci Francesco. Amb ulls de nen. Barcelona, Barcanova,1989.

[2] Williams Donna. Alguien en algún lugar, Barcelona, NED Ediciones, 2012

TERÀPIA OCUPACIONAL I INTEGRACIÓ SENSORIAL LA SIMBIÒSI VITAL I DESCONEGUDA EN L’ÀMBIT PEDIÀTRIC.

La importància que té la teràpia ocupacional en l’àmbit de la pediatria és encara, a dia d’avui, la gran desconeguda a la nostra terra, però no molt més enllà de les nostres fronteres el terapeuta ocupacional és un professional que juntament amb pediatres, mestres i psicòlegs esdevé un perfil clau per al correcte desenvolupament psicomotriu de l’infant.

El terapeuta ocupacional té com a principal objectiu millorar la participació de la persona en les seves activitats de la vida diària, tals com l’autonomia, la relació i interacció social, l’aprenentatge, el joc… entre d’altres. Per poder dur a terme una intervenció, cal saber identificar a priori les causes a les dificultats que presenta la persona. La integració sensorial permet detectar les causes de les dificultats que presenten els infants, per la qual cosa esdevé una eina imprescindible per als terapeutes ocupacionals.

El sistema nerviós de l’infant va madurant en funció dels estímuls que rep tant de l’entorn com del propi cos, la manera en que els processa i la resposta què l’infant genera a aquests estímuls.

Per un correcte desenvolupament psicomotriu, és de gran importància saber interpretar les conductes de l’infant per, així, adequar la font d’estímuls externs i afavorir respostes adaptades a l’entorn, que convidin a l’infant a perseverar i crear un feedback positiu que li permetrà l’aprenentatge.

L’infant necessita un entorn segur però estimulant que el convidi al moviment. L’entorn és clau per a l’aprenentatge. Jean Ayres

La Integració Sensorial és la capacitat que té el sistema nerviós central per organitzar i interpretar la informació que rebem del nostre propi cos i del nostre entorn per poder donar una resposta adaptada.

La manera de processar els estímuls té una relació directa amb la resposta que dóna l’infant. És per això que quan aquest procés no es desenvolupa de manera eficient, ens podem trobar amb dificultats de coordinació, motricitat, aprenentatge, comportament, llenguatge, socialització… entre d’altres.

La forma de processar els estímuls sensorials té un gran impacte en el desenvolupament psicomotriu, fet pel qual el menor canvi en la manera d’organitzar i interpretar les sensacions varia el desenvolupament de l’infant a tots els nivells.

A nivell del sistema nerviós central, les funcions d’integració dels nivells superiors al còrtex cerebral depenen de la integritat de les estructures inferiors i de les experiències sensoriomotrius. Segons Jean Ayres el desenvolupament i el funcionament òptim de les estructures cerebrals superiors depenen en part del funcionament òptim de les estructures inferiors.

Des del moment de la gestació fins aproximadament els set anys, es dóna el màxim grau de desenvolupament de les funcions sensoriomotrius. A partir dels set anys és quan hi ha un major desenvolupament de les funcions intel·lectuals superiors. Quant millor s’hagin desenvolupat les funcions sensoriomotrius, millor serà el desenvolupament de les funcions intel·lectuals superiors.

Si visualitzem el sistema nerviós central com si fos una casa, les estructures inferiors, són els fonaments de la casa i el procés de la integració sensorial és el que permet construir una casa sòlida amb una bona teulada capaç d’adaptar-se als canvis de temps.

Si la integració sensorial és el procés que fem per construir la casa, els sentits i la manera de processar la informació sensorial estan als fonaments de la casa. El terapeuta ocupacional és el professional que detecta si aquests fonaments són prou sòlids. En cas contrari, intervé tant en l’infant com en el seu entorn per obtenir uns bons fonaments i poder així construir una casa més ferma i més eficient.

ESQUEMA

El desconeixement tant del perfil professional de terapeuta ocupacional en integració sensorial, com de les dificultats que poden tenir en el seu dia a dia els infants amb un desordre de processament sensorial, fa que moltes vegades siguin diagnosticats de manera errònia. Aquest fet repercuteix negativament tant en el propi infant com en el seu entorn familiar, educatiu i sociosanitari, perquè així com deia Jean Ayres, terapeuta ocupacional que creà el marc teòric de la integració sensorial:

La manera d’aprendre i de comportar-nos no és més que un reflex extern del procés intern de la integració sensorial.

Catalina M. Fiol Galmés
. Directora i terapeuta ocupacional d’Apermés Teràpia Ocupacional.

Formadora de les mestres de suport d’Educació Infantil 0-3 anys d’ESTUDI 6

 

EL MASSATGE INFANTIL

Una càlida trobada entre pares/mares i fills/es: Perquè la pell… és el primer llenguatge.

Vivim en un món de presses, en un món impregnat d’una velocitat que no ens deixa assaborir ni gaudir de les petites-grans coses de la vida. Ens hem oblidat, massa sovint, de “sentir la belleza que trae consigo la cotidianidad”, com deia Díez Navarro.

Però no hem de perdre de vista que la manera en què una societat tracta als seus infants constitueix el millor reflex d’ella mateixa.

La qualitat de l’atenció a la maternitat, la família i la criança són el reflex, causa i a la vegada conseqüència del grau de civilització, respecte i humanitat d’una societat.

Tal com afirma Reichert (2011) “la protecció de la infància és un tema de ciutadania” i aquesta protecció comença en el ventre de la mare.

Per aquest motiu i fruit d’una lenta i progressiva sensibilització, un canvi en la concepció de la infància i la criança, s’estan recuperant molts costums dels nostres avantpassats.

Afortunadament, els avanços científics en Neonatologia i Pediatria han donat com a resultat la revalorització de pràctiques maternals en desús en les economies postindustrials (el mètode mare cangur és un clar exemple). Tot això ha revertit en una humanització de les tècniques neonatals i una major aposta per un maternatge i una criança conscient i nodridora a tots els nivells.

Dins aquest context es situa el massatge infantil. El seu origen és molt antic i forma part de nombroses cultures de tot el món. Podríem definir-lo com un art que es basa en la importància del contacte pell a pell com eina de comunicació, relació i afecte entre l’infant i les figures d’afecció; un tacte nodridor que et permet connectar amb el món corporal i emocional del teu nadó i que contribueix al seu desenvolupament físic, psíquic, emocional i social.

 

Importància i aplicació

La rellevància del massatge infantil va més enllà del que pot parèixer a simple vista. El massatge s’aplica sobre el cos de l’infant, però repercuteix sobre la seva ànima, ja que suposa un acte d’amor incondicional i interacció positiva. Té implicacions fisiològiques, psicològiques-cognitives  i socioemocionals.

El nadó durant els nou mesos que ha viscut dins el ventre de la seva mare ha estat gaudint d’un suau moviment i massatge constant que l’ajuda a madurar  i equilibrar tot el seu organisme (el sentit del tacte, ja està desenvolupat al cap de vuit setmanes de gestació), després, al moment del part, aquest massatge que estimula el seu cos i el prepara per sortir al món, continua present mitjançant les contraccions de l’úter que el comprimeixen. Això ens hauria de fer pensar que el nadó necessita d’una continuïtat de pressions, de tacte, de contacte…

Estudis com els duts a terme per la doctora Tiffany Field, Aslhey Montagu i d’altres investigadors afirmen que els nadons que reben un extra d’estimulació tàctil a través del moviment i contacte, ploren un cinquanta per cent menys que la resta. Els prematurs que reben massatges i que mantenen un contacte pell amb pell amb les seves mares i pares guanyen pes amb més rapidesa i abandonen més aviat els hospitals.

I si reflexionem sobre les conductes d’una mare mamífera al moment del naixement de les seves cries, allò que fa de manera més primerenca i instintiva és llepar tot el seu cos, les estimula amb un massatge que les ajuda a ajustar-se fora del ventre matern; i l’ésser humà, no és un mamífer? Llavors… els nadons necessiten estar en braços, necessiten estimulació tàctil, necessiten massatges per nodrir-se físicament i afectivament. Gràcies a aquest tipus d’investigacions, avui dia a la majoria d’UCIs de neonatologia, tenen implantat “el mètode mare cangur”.

La nostra pell, òrgan més gran del nostre organisme, té múltiples funcions, i a través d’ella es cobreixen diferents funcions com la de mantenir la calor,  proporcionar suport, contenció, sensacions cinestèsiques, descàrrega d’energia, rebre i sentir l’amor i ajudar en la construcció de l’afecció i els vincles afectius.

La relació íntima dels infants amb els seus pares és font bàsica d’autoestima. En aquest sentit, el massatge és una forma de reconeixement, reforç positiu, de comunicació no verbal càlida, íntima i especial que facilita l’expressió emocional i que ajuda a reduir l’estrès, i a desenvolupar capacitats i habilitats de la intel·ligència emocional com l’autoconeixement, l’autoestima i autoimatge positiva, l’empatia, l’altruisme, la regulació de les emocions, l’assertivitat… primordials per la nostra salut emocional.

El massatge infantil, és una eina per  mantenir la salut i benestar global dels nostres infants optimitzant els funcionaments dels sistemes respiratori, digestiu, immunològic, circulatori, nerviós i endocrí.  Ajuda a generar elements neurotàctils a la pell i a augmentar el nombre de connexions neuronals, altament importants per un desenvolupament cognitiu adequat. Facilita un entorn segur,  relaxant, càlid i facilitador del desenvolupament dels nostres infants.

Per totes aquestes raons, ens hauríem de plantejar que arribés al major nombre de famílies, d’escoles, d’hospitals, de centres sanitaris, de centres d’acollida, i un llarg etcètera, perquè tot infant hauria de tenir el dret a aquest senzill i grandiós gran regal.

Fer massatge infantil no és envoltar-se d’una gran parafernàlia,  simplement és necessària la disponibilitat dels infants i dels qui els fan el massatge, l’existència d’una connexió real, una sincronia que fa aturar el temps, un respecte mutu.

El tacte és present en qualsevol moment, situació i context, forma part de com ens relacionam,… però no sempre en som conscients. El paper del massatge infantil és fer conscient la importància del tacte, del con-tacte.

Sorgeixen des d’aquesta vessant molts d’autors que ens fan reflexionar i enriquir la nostra mirada envers el tacte en situacions quotidianes:

Carlos González al seu llibre “Bésame mucho” quan diu: “Un niño que quiere ir todo el rato en brazos ni es un malcriado ni se convertirá en un delincuente juvenil.”, simplement demana la seva dosi de tacte nodridor.

Alberto Hoyuelos al seu article la Pedagogía del moco: “La manera como hablamos, tocamos o miramos a un niño forma parte del respeto y marca la diferencia de la calidad educativa”.

Jean Liedoff recordant la importància del concepte del contínuum, parla del bot de l’infant de l’úter als braços de la mare.

Catherine l’Ecuyer al seu llibre “Educar en el asombro”, fa diferències entre rutina i ritual: “La rutina, como una repetición monótona de actos mecánicos inconscientes, aburridos y sin sentido puede alienar a los niños, niñas y personas adultas. En cambio, el ritual es una rutina con sentido, humanizada y consciente”  El massatge infantil és un ritual que es pot instaurar en l’esdevenir del dia a dia dels infants.

Pikkler tenint en compte com les persones que tenen cura dels infants s’haurien d’apropar i tenir cura dels mateixos.

Tots ells advoquen pel sentit comú i defensen com el tacte i el respecte deixen la seva màgia en cada infant que toquen.

Per això qualsevol moment és bo: el canvi de bolquer, el moment de pentinar, rentar, llevar mocs, menjant,…per a què els infants se sentint escoltats, respectats, en definitiva estimats, assolint així una base segura des d’on anar caminant per la vida.

Naiara Aguirre  – Maria Femenias – M. Eugènia Pascual

Mestres de suport del Servei d’Atenció a la Diversitat 0-3 anys.

 

 

Referències

Díez Navarro, M.C. (2011) Los pendientes de la maestra. O cómo piensa una maestra en los niños, las escuelas, las familias y la sociedad de hoy. Barcelona: Graó.

Field, T. (2001) Massage therapy facilitates weight gain in preterm infants. Current Directions in Psychological Science, 10 (2), 51-54.

Field, T. (2002) Massage therapy. Complementary and Alternative Medicine, 86, 163-171.

Field, T. y Hernández-Reif, M., (2001) Sleep problems in infants decrease following massage therapy. Early Child Development and Care, 168, 95-104.

González, C. (2004) Bésame Mucho. Madrid: Temas de hoy.

Hoyuelos, A. (2014) La Pedagogía del moco. Revista Infància núm 143.

Montagu, A. (1981) El sentido del tacto. Madrid: Aguilar.

Montagu, A. (1971) Touching: the human significance of the skin. New York: Columbia University Press.

Reichert, E. (2011) Infancia la Edad Sagrada. Barcelona: La llave.

Schneider, V. (2000) Masaje infantil. Guía práctica para el padre y la madre. Barcelona: Médici.