QUÈ ÉS LA MUSICOTERÀPIA?

La musicoteràpia és una disciplina lligada al camp de la salut que utilitza la música i activitats musicals per tractar necessitats físiques, psicològiques, cognitives i socials. Per la seva vessant musical està agrupada dins de la denominació d’arts creatives-teràpia i el seu efecte terapèutic es basa en com es pot usar la música per provocar canvis en les persones que l’escolten o l’executen.

Aquest format de teràpia té molta varietat d’estils i de formes d’implicar les persones, convertint-la en un medi molt flexible per ser usada en activitats que facilitin el procés terapèutic. Tal com va dir Zoller (1991): «les activitats musicals posen èmfasi en les formes no verbals de comunicació ja que sovint superen les limitacions físiques, culturals, intel·lectuals i emocionals».

El musicoterapeuta pot treballar en moltes àrees, per aquest motiu es va expandint a nous entorns clínics i són moltes les persones que se’n poden beneficiar. Els estudis que s’han realitzat en els últims temps han donat suport a l’efectivitat de la musicoteràpia en moltes àrees.

Però segueix en peu una gran pregunta, què fa que la música sigui terapèutica? L’ésser humà és un ser musical i la música està present de moltes formes en la vida diària superant tot tipus de barreres. Aquesta evidència ja mostra la capacitat de la música per moure l’ésser humà i es constata el fet comú que la música és capaç d’activar les persones a tots els nivells. Fins ara s’ha pogut veure que la comunicació merament verbal no és suficient per mostrar i expressar les emocions i sentiments que ens porten a un punt de benestar i salut, per la qual cosa la música és un instrument amb un gran potencial per ser usat com a mitjà de comunicació, ja que aquesta pot despertar, evocar, provocar, reforçar i desenvolupar qualsevol emoció o sentiment humà.

E. Thayer Gaston (1958), un dels primers líders de la musicoteràpia, explica d’una manera molt il·lustradora el poder de la música: «des d’un punt de vista funcional, la música és bàsicament un mitjà de comunicació. És més subtil que les paraules. De fet, és el significat no verbal de la música el que li dona la seva potència i valor. No hi hauria música, ni potser necessitat d’ella, si es pogués comunicar verbalment el que fàcilment es pot comunicar a través de la música».

Sabem que el valor terapèutic de la música resideix en l’emoció que suggereix, però com pot expressar sentiments la música? Susan Langer (1951) descriu cinc raons per les quals la música és considerada com l’art que millor pot expressar les emocions i els sentiments:

  1. Té un llenguatge simbòlic propi.
  2. Té com a objectiu expressar el món dels sentiments i pot fer-ho de manera que, per la seva forma i estructura, s’assembla a la forma de les pròpies emocions, fent possible la seva simbolització.
  3. La música és una forma simbòlica inacabada. Aquesta característica permet a l’ésser humà veure projectats en la música els seus estats d’ànim.
  4. La música expressa millor els sentiments humans que el propi llenguatge ja que els pot revelar amb més detall i no es veu limitada per les paraules.
  5. Mostra la possibilitat d’expressar emocions i sensacions oposades simultàniament, fet que permet comunicar coses més complexes i que, per tant, la fan anar molt més enllà.

A més a més, la música, gràcies a les seves àmplies propietats, és capaç de provocar diferents efectes en l’ésser humà:

  • Efectes fisiològics: accelera o retarda les principals funcions orgàniques, afavorint un estat fisiològic òptim. Influeix en tot l’organisme i afavoreix la percepció.
  • Efectes intel·lectuals: ajuda a desenvolupar la capacitat d’atenció i de memòria, a més d’afavorir l’aprenentatge i d’aportar ordre i estructura. També imbueix sensacions d’equilibri i simetria i promou la creativitat.
  • Efectes socials: provoca i afavoreix l’expressió d’un mateix projectant sentiments, pensaments i imatges de forma no verbal i simbòlica.

Amb aquest primer tast general sobre la musicoteràpia i les seves propietats ja es pot apreciar el seu valor com a mitjà terapèutic, un mitjà que cada cop es mostra més valuós i necessari dins la societat per tractar una gran varietat de necessitats i de col·lectius.

 

Referències bibliogràfiques:

  • Davis, W. B., Gfeller K. E., and Thaut M. H. (2006). Introducción a la Musicoterapia, teoría y práctica. Barcelona: Editorial de música Boileau.
  • Gaston, E. T. (1958). Music in therapy. In Progress in psychotherapy, edited by J. H. Masserman and J. L. Moreno, 143. New York: Grune and Stratton

Jauset, J.A. (2008). Música y neurociencia: la musicoterapia, sus fundamentos, efectos y aplicaciones terapéuticas. Barcelona: Editorial UOC.

McCarthy, J., Geist, K., Zojwala, R., & Schock, M. Z., M.A. (2008). A survey of music therapists’ work with speech-language pathologists and experiences with augmentative and alternative communication. Journal of Music Therapy, 45(4), 405-26.

Poch, S. (2002). Compendio de musicoteràpia. Volumen I. (2a ed.). Barcelona: Herder. Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

 

 

Gemma Genovès Cerdà.

Psicòloga i musicoterapeuta. Tècnica de suport psicopedagògic d’ESTUDI 6 a l’EMM Can Fargues (Barcelona)

 

EURASMUS + Juventud

Si eres joven, hayas estudiado o no, el programa de movilidad europea te interesa. La Unión Europea ofrece programas que favorecen diversos ámbitos (empresas, medio ambiente, jóvenes, trabajadores, estudiantes universitarios, etc.) pero en este artículo destacaremos dos acciones de ERASMUS+ juventud: El Servicio Voluntario Europeo (SVE) y los Intercambios Juveniles (IJ). Ambos programas son oportunidades para los jóvenes que facilitan su participación como voluntarios en proyectos sociales en cualquiera de los 28 países europeos.

Es una forma de visitar un nuevo país, conocer un nuevo idioma (¡o mejorar el inglés!), comprender una nueva cultura, hacer nuevas amistades y ante todo APRENDER. Durante el proyecto, no se acude a clase, no se exige experiencia previa ni se exigen idiomas, sino que se establecen dos únicos requisitos: tener entre 17 y 30 años y estar motivado para participar en el proyecto escogido.

¿Qué se hace durante la estancia en el país?

Las tareas que se realizan como voluntario dependen de la temática del proyecto escogido y de lo que puedas aportar como voluntario . La finalidad es que aprendas del proyecto y de tu estancia y que las personas que conozcas aprendan de ti.

Aurora, 26 años, voluntaria en el proyecto “3 floors of change” en Polonia: “Me encantan los niños y, aunque no había pensado en Polonia como destino, empecé a leer sobre la organización. Me gustó su forma de presentarse: no querían CV, no querían carta de motivación, sólo rellenar un formulario donde te ponían ejemplos de distintas situaciones y tenías que explicar cómo actuarías.

Una vez apliqué mi formulario, me empecé a informar de Polonia y quise que fuera ese mi destino: precios baratos, buena comida, ciudades bonitas y cerca de muchos lugares europeos con encanto.

Al cabo de unas semanas me enviaron un email diciendo que había sido elegida para una entrevista vía Skype. Mis nervios estaban a flor de piel y a la hora de la entrevista creí que no sería la elegida por mi nivel de inglés y porque la conexión no duró más de 10 minutos. Recuerdo esa entrevista como si fuera ayer.”

Como persona implicada en dichos proyectos puedo decir que el programa de movilidad europea es, a su vez, una oportunidad para un joven de obtener experiencia en su vida profesional y personal. El mercado laboral actual exige cada vez más un desarrollo interpersonal de sus trabajadores que no siempre queda cubierto por las competencias académicas adquiridas en el sistema educativo.

El desarrollo de competencias personales se realiza tanto dentro del ámbito académico como fuera, pero cabe recalcar que el SVE y el IJ son dos acciones que lo promueven a través del ámbito informal. Ambas acciones promueven la adquisición de competencias dando continuidad a los intereses personales de los jóvenes. La participación tanto individual como grupal en dichos proyectos hace que los jóvenes se muevan y conozcan situaciones nuevas y diferentes a las que están acostumbrados saliendo de su zona confort (zona que conocemos y controlamos). Podemos decir que los programas SVE e IJ son herramientas para que todos los jóvenes, sean del país que sean, tengan la misma oportunidad de participar en un proyecto europeo viviendo en un país diferente del suyo.

Os estaréis preguntando cómo funcionan ambas acciones y por dónde tenemos que empezar…

Por un lado, el Servicio Voluntario Europeo está destinado a jóvenes de entre 17 a 30 años para que, desde su país de origen, busquen un proyecto en Europa que les interese y motive y en el cual quieran ser voluntarios durante un tiempo máximo de un año. Por otro lado, los Intercambios Juveniles están destinados a grupos de jóvenes de entre 13 a 30 años para que preparen un proyecto relacionado con una temática de interés común con otros grupos de jóvenes europeos. Para llevar a cabo ambas acciones los jóvenes disponen de organizaciones acreditadas que apoyan el programa. En primer lugar, están las organizaciones de envío que acompañan a los jóvenes durante la búsqueda de proyectos, y en segundo lugar, las organizaciones de acogida que acogen a los jóvenes en su proyecto local. Desde el Centro Universitario de Calvià se realizan asesorías y talleres para encontrar un proyecto adaptado a cada joven interesado y acompañarlo durante todo el proceso. Hasta día de hoy, la experiencia como organización de envío permite decir que el programa de movilidad europea, responde y se adapta a las necesidades de todos los voluntarios y voluntarias enviados desde Mallorca.

Toni, 20 años, voluntario en el proyecto “Faces of rural Europe” en Hungría: “Finalmente vi la suerte que tengo viviendo esta experiencia durante 8 meses y como mi mente estaba completamente abierta conociendo nuevos lugares y a nuevas personas… ¡Por esto, puedo decir que es la génesis de mi vida!”

 

Manon Diquero, Pedagoga / Equipo técnico Estudi6 del «Centre Universitari de Calvià» (CUC)

REFUERZO INTENSIVO DE VERANO DE 1ª a 4ª ESO / ES BUROTELL GRANJA ESCUELA. CALVIÀ.

Refuerzo de asignaturas suspendidas / detección de las propias dificultades / tutoría y orientación / Mejora de la eficacia en el estudio.

Inicio: 11 de julio / finalización 31 de agosto. Posibilidad de solo en agosto. Horario: de lunes a viernes de 9h a 18h. Incluye: Transporte desde Palma / comida al medio día / piscina.

Programa intensivo de refuerzo educativo dirigido a alumnos d’ESO que quieren reforzar y recuperar las asignaturas en el mes de septiembre, mediante una metodología activa y de reflexión, con correcciones d’errores de estudio que les ayudará en el futuro. En un ambiente de tranquilidad, en un entorno rural como es la Granja escuela Es Burotell. Los participantes estarán atendidos por un equipo de profesionales en Psicopedagogía, Filología, Humanidades, Ciencias y Inglés. Tambíén se dispondrá de tiempo libre y piscina.

Información y pre-reservas, Estudi 6, gestió socioeducativa. www. estudi6.com tel 971498181. secretaria@estudi6.com

 

Tens un fill adolescent? Estratègies pràctiques per a la resolució de conflictes.

El motiu d’aquest article és tractar de donar resposta i explicar algunes estratègies bàsiques per resoldre petits conflictes quotidians entre els adults i els seus adolescents. I per tant, la primera pregunta que m’apareix al cap, tenint en compte que el conflicte és un fenomen natural i necessari en la vida, és: «Per què són tan freqüents i preocupants els conflictes entre els adolescents i els seus pares/mares?». Per intentar respondre aquesta pregunta me’n sorgeix una altra: “Quan o per què apareix el conflicte?”.

 

El conflicte es dóna quan apareixen diferències entre les dues o més parts implicades. A més, aquestes diferències se solen percebre com insalvables. Un altre aspecte interessant a tenir en compte és que normalment un conflicte entre dues persones no es dóna si una d’elles no ho vol. Normalment ens centram en la nostra opinió i interessos sense aturar-nos a escoltar l’altra part. Per consegüent allò que continua separant i augmentant la distància entre les parts, és la manera en què s’actua davant el conflicte i els resultats d’aquest, i no el conflicte com a tal.

 

Així, tenim que quan parlem d’adolescents, i sobretot quan conflueix adolescència i edat adulta, les diferències són abismals perquè els interessos, motivacions, prioritats, ideals, somnis, amistats, esquemes mentals, etc. són essencialment diferents i, per tant, les fonts de conflicte són nombroses i el conflicte es converteix en protagonista de la vida diària.

 

Quan parlam d’adolescència molta gent es posa les mans al cap; professorat, mares i pares i la societat en general. Ens preocupa i alarma i de vegades ens trobam sense els recursos o estratègies necessaris per tractar i conviure amb aquesta etapa de la vida, que paradoxalment ja hem viscut.

 

L’adolescència és una etapa crucial en la qual aprenem a ser persones. És etapa de canvis, de transició, d’incertesa, d’incomprensió (o almenys sentiment d’incomprensió), d’inseguretats, moltes vegades camuflades sota una disfressa d’agressivitat i valentia, d’il·lusions… on les vivències i la realitat no van de la mà. Hem de cercar el nostre camí i el nostre lloc al món i necessitam guia que ens ajudi a trobar aquest camí incert i fer-lo més fàcil, encara que no ho vulguem acceptar. Per això, aquesta guia ha de ser molt subtil. Parlo en primera persona del plural perquè probablement tota persona que llegeixi aquestes paraules sigui ja adulta, i tots els adults hem passat inevitablement l’adolescència. La gran majoria arribant amb èxit a l’edat adulta i crec que aquest fet tan simple ja ens ha de fer reflexionar.

 

Com afirma Louis J. Kaplan: «La adolescencia representa una conmoción emocional interna, una lucha entre el deseo humano eterno a aferrarse al pasado y el igualmente poderoso deseo de seguir adelante con el futuro».

 

És cert que la societat va canviant, i dic canviant perquè no sé si emprar el terme evolucionant, ja que en molts d’aspectes així és, i d’altres trobo que involuciona. Aquests canvis generen diferències en les condicions, l’entorn i, per tant, en l’evolució i maduració de les persones, independentment de la seva edat. Tot i que existeixen certes característiques que romanen perennes i inherents a les diferents etapes de la vida de les persones, inclosa l’adolescència.

 

Segons l’OMS l’adolescència comprèn l’edat entre els 10 i els 19 anys i està inclosa dins el període de la joventut (10-24 anys). Tenim la pubertat o adolescència inicial, que comença normalment als 10 anys en nines i als 11 en nins i arriba fins als 19 anys.

 

Aquestes condicions pròpies de l’adolescència que he mencionat, entre d’altres, són els canvis físics, emocionals i mentals que caracteritzen aquesta etapa. Els adolescents són diferents als adults en la manera que es comporten, resolen problemes i prenen decisions, i aquesta és una de les principals raons de l’aparició constant de conflictes entre els adolescents i els seus pares i d’altres adults que conviuen amb ells.

 

Davant aquest fet existeix una explicació biològica per a aquestes diferències, ja que el cervell d’un adolescent encara no està madur. Segons les investigacions de la neurociència, el nostre cervell està evolucionant i madurant fins a l’inici de l’edat adulta. Llavors, les conductes d’un adolescent estan regides en gran part per l’amígdala (es desenvolupa més d’hora, és la seu del sistema emocional i responsable de les reaccions agressives i de por) i molt menys pel còrtex prefrontal (que tarda més a madurar i és responsable del raonament). Ens trobam que encara no tenim del tot desenvolupades les connexions entre l’amígdala i el còrtex prefrontal. És una de les raons primordials de la impulsivitat que caracteritza l’adolescència (època de passions i emocions desbordades).

 

És habitual que als pares els preocupin aspectes tals com fins a quin punt donar llibertat als seus adolescents; com contrarestar la influència negativa d’algunes amistats; fins a quin punt controlar-los; com ajudar-los a diferenciar allò que és bo d’allò que és dolent; com comunicar-se amb ells; fins a quin punt han de controlar l’ús d’internet, mòbils, etc. I tot això són fonts naturals de conflicte.

 

Una de les millors maneres de tractar el conflicte és la prevenció. Demostrar amor, donar suport, supervisar, animar, motivar, elogiar, posar normes i límits clars i raonats, donar exemple, ensenyar responsabilitat i habilitats socials, facilitar experiències noves i diverses en família, respectar… són factors de protecció que actuaran com una vacuna contra l’aparició de conflictes greus i possibles problemàtiques pròpies d’aquesta etapa.

 

Respecte al tema de les amistats i les seves influències, hem de tenir ben present que els adolescents necessiten sentir que encaixen socialment i per a ells el seu grup de referència són les amistats i grup d’iguals. Jeanne Elium diu que «El conflicto entre la necesidad de pertenecer a un grupo y la necesidad de ser visto como único e individual es la lucha dominante de la adolescencia».

 

Per això mateix, hem d’escoltar els nostres adolescents quan parlen dels seus amics. No interessar-nos per les amistats és entès igual que no interessar-nos per ells mateixos. Així mateix, i a la vegada que no podem prohibir amistats, sí que hem d’influir en les eleccions dels nostres fills/filles.

 

El 80% dels adolescents de 15 anys fa servir el mòbil i segons estudis de l’ONG Protégeles, el 21,3% dels joves està en risc de convertir-se en addicte a les noves tecnologies. Aquestes poden ser-nos de gran utilitat i per tant hem d’educar en un ús adequat exercint una supervisió i limitant el temps. Tot això sense oblidar que l’adult ha de ser un model i per tant ha d’actuar coherentment amb allò que demana. Si un pare o mare passa la major part del dia amb el mòbil a la mà, difícilment podrà exigir als seus fills que no estiguin tot el dia penjats del telèfon.

 

Els pilars bàsics per resoldre qualsevol tipus de conflicte de manera adequada i constructiva són l’autocontrol, l’escolta activa i respectuosa i una comunicació afectiva i efectiva. Hem de reconèixer que el conflicte és normal i potencialment beneficiós, escoltar les diferents opinions des de l’empatia, cercar de manera compartida solucions. Recordar les nostres experiències de l’adolescència ens pot ajudar a entendre.

 

L’esforç per fer dels nostres adolescents persones madures, adultes i exitoses s’ha d’aconseguir posant atenció, comprenent i acollint el més genuí i profund de la persona.

 

«Amar no es solamente querer, es sobre todo comprender». (Françoise Sagan)

 

Naiara Aguirre López

 

Psicòloga i experta en educació emocional.

EL MASSATGE INFANTIL

Una càlida trobada entre pares/mares i fills/es: Perquè la pell… és el primer llenguatge.

 

Vivim en un món de presses, en un món impregnat d’una velocitat que no ens deixa assaborir ni gaudir de les petites-grans coses de la vida. Ens hem oblidat, massa sovint, de “sentir la belleza que trae consigo la cotidianidad”, com deia Díez Navarro.

Però no hem de perdre de vista que la manera en què una societat tracta als seus infants constitueix el millor reflex d’ella mateixa.

La qualitat de l’atenció a la maternitat, la família i la criança són el reflex, causa i a la vegada conseqüència del grau de civilització, respecte i humanitat d’una societat.

Tal com afirma Reichert (2011) “la protecció de la infància és un tema de ciutadania” i aquesta protecció comença en el ventre de la mare.

Per aquest motiu i fruit d’una lenta i progressiva sensibilització, un canvi en la concepció de la infància i la criança, s’estan recuperant molts costums dels nostres avantpassats.

Afortunadament, els avanços científics en Neonatologia i Pediatria han donat com a resultat la revalorització de pràctiques maternals en desús en les economies postindustrials (el mètode mare cangur és un clar exemple). Tot això ha revertit en una humanització de les tècniques neonatals i una major aposta per un maternatge i una criança conscient i nodridora a tots els nivells.

Dins aquest context es situa el massatge infantil. El seu origen és molt antic i forma part de nombroses cultures de tot el món. Podríem definir-lo com un art que es basa en la importància del contacte pell a pell com eina de comunicació, relació i afecte entre l’infant i les figures d’afecció; un tacte nodridor que et permet connectar amb el món corporal i emocional del teu nadó i que contribueix al seu desenvolupament físic, psíquic, emocional i social.

 

Importància i aplicació

La rellevància del massatge infantil va més enllà del que pot parèixer a simple vista. El massatge s’aplica sobre el cos de l’infant, però repercuteix sobre la seva ànima, ja que suposa un acte d’amor incondicional i interacció positiva. Té implicacions fisiològiques, psicològiques-cognitives  i socioemocionals.

El nadó durant els nou mesos que ha viscut dins el ventre de la seva mare ha estat gaudint d’un suau moviment i massatge constant que l’ajuda a madurar  i equilibrar tot el seu organisme (el sentit del tacte, ja està desenvolupat al cap de vuit setmanes de gestació), després, al moment del part, aquest massatge que estimula el seu cos i el prepara per sortir al món, continua present mitjançant les contraccions de l’úter que el comprimeixen. Això ens hauria de fer pensar que el nadó necessita d’una continuïtat de pressions, de tacte, de contacte…

Estudis com els duts a terme per la doctora Tiffany Field, Aslhey Montagu i d’altres investigadors afirmen que els nadons que reben un extra d’estimulació tàctil a través del moviment i contacte, ploren un cinquanta per cent menys que la resta. Els prematurs que reben massatges i que mantenen un contacte pell amb pell amb les seves mares i pares guanyen pes amb més rapidesa i abandonen més aviat els hospitals.

I si reflexionem sobre les conductes d’una mare mamífera al moment del naixement de les seves cries, allò que fa de manera més primerenca i instintiva és llepar tot el seu cos, les estimula amb un massatge que les ajuda a ajustar-se fora del ventre matern; i l’ésser humà, no és un mamífer? Llavors… els nadons necessiten estar en braços, necessiten estimulació tàctil, necessiten massatges per nodrir-se físicament i afectivament. Gràcies a aquest tipus d’investigacions, avui dia a la majoria d’UCIs de neonatologia, tenen implantat «el mètode mare cangur».

La nostra pell, òrgan més gran del nostre organisme, té múltiples funcions, i a través d’ella es cobreixen diferents funcions com la de mantenir la calor,  proporcionar suport, contenció, sensacions cinestèsiques, descàrrega d’energia, rebre i sentir l’amor i ajudar en la construcció de l’afecció i els vincles afectius.

La relació íntima dels infants amb els seus pares és font bàsica d’autoestima. En aquest sentit, el massatge és una forma de reconeixement, reforç positiu, de comunicació no verbal càlida, íntima i especial que facilita l’expressió emocional i que ajuda a reduir l’estrès, i a desenvolupar capacitats i habilitats de la intel·ligència emocional com l’autoconeixement, l’autoestima i autoimatge positiva, l’empatia, l’altruisme, la regulació de les emocions, l’assertivitat… primordials per la nostra salut emocional.

El massatge infantil, és una eina per  mantenir la salut i benestar global dels nostres infants optimitzant els funcionaments dels sistemes respiratori, digestiu, immunològic, circulatori, nerviós i endocrí.  Ajuda a generar elements neurotàctils a la pell i a augmentar el nombre de connexions neuronals, altament importants per un desenvolupament cognitiu adequat. Facilita un entorn segur,  relaxant, càlid i facilitador del desenvolupament dels nostres infants.

Per totes aquestes raons, ens hauríem de plantejar que arribés al major nombre de famílies, d’escoles, d’hospitals, de centres sanitaris, de centres d’acollida, i un llarg etcètera, perquè tot infant hauria de tenir el dret a aquest senzill i grandiós gran regal.

Fer massatge infantil no és envoltar-se d’una gran parafernàlia,  simplement és necessària la disponibilitat dels infants i dels qui els fan el massatge, l’existència d’una connexió real, una sincronia que fa aturar el temps, un respecte mutu.

El tacte és present en qualsevol moment, situació i context, forma part de com ens relacionam,… però no sempre en som conscients. El paper del massatge infantil és fer conscient la importància del tacte, del con-tacte.

Sorgeixen des d’aquesta vessant molts d’autors que ens fan reflexionar i enriquir la nostra mirada envers el tacte en situacions quotidianes:

Carlos González al seu llibre “Bésame mucho” quan diu: «Un niño que quiere ir todo el rato en brazos ni es un malcriado ni se convertirá en un delincuente juvenil.», simplement demana la seva dosi de tacte nodridor.

Alberto Hoyuelos al seu article la Pedagogía del moco: “La manera como hablamos, tocamos o miramos a un niño forma parte del respeto y marca la diferencia de la calidad educativa”.

Jean Liedoff recordant la importància del concepte del contínuum, parla del bot de l’infant de l’úter als braços de la mare.

Catherine l’Ecuyer al seu llibre “Educar en el asombro”, fa diferències entre rutina i ritual: “La rutina, como una repetición monótona de actos mecánicos inconscientes, aburridos y sin sentido puede alienar a los niños, niñas y personas adultas. En cambio, el ritual es una rutina con sentido, humanizada y consciente”  El massatge infantil és un ritual que es pot instaurar en l’esdevenir del dia a dia dels infants.

Pikkler tenint en compte com les persones que tenen cura dels infants s’haurien d’apropar i tenir cura dels mateixos.

Tots ells advoquen pel sentit comú i defensen com el tacte i el respecte deixen la seva màgia en cada infant que toquen.

Per això qualsevol moment és bo: el canvi de bolquer, el moment de pentinar, rentar, llevar mocs, menjant,…per a què els infants se sentint escoltats, respectats, en definitiva estimats, assolint així una base segura des d’on anar caminant per la vida.
Naiara Aguirre  – Maria Femenias – M. Eugènia Pascual

Mestres de suport del Servei d’Atenció a la Diversitat 0-3 anys.

 

 

Referències

Díez Navarro, M.C. (2011) Los pendientes de la maestra. O cómo piensa una maestra en los niños, las escuelas, las familias y la sociedad de hoy. Barcelona: Graó.

Field, T. (2001) Massage therapy facilitates weight gain in preterm infants. Current Directions in Psychological Science, 10 (2), 51-54.

Field, T. (2002) Massage therapy. Complementary and Alternative Medicine, 86, 163-171.

Field, T. y Hernández-Reif, M., (2001) Sleep problems in infants decrease following massage therapy. Early Child Development and Care, 168, 95-104.

González, C. (2004) Bésame Mucho. Madrid: Temas de hoy.

Hoyuelos, A. (2014) La Pedagogía del moco. Revista Infància núm 143.

Montagu, A. (1981) El sentido del tacto. Madrid: Aguilar.

Montagu, A. (1971) Touching: the human significance of the skin. New York: Columbia University Press.

Reichert, E. (2011) Infancia la Edad Sagrada. Barcelona: La llave.

Schneider, V. (2000) Masaje infantil. Guía práctica para el padre y la madre. Barcelona: Médici.