QUÈ ÉS LA MUSICOTERÀPIA?

La musicoteràpia és una disciplina lligada al camp de la salut que utilitza la música i activitats musicals per tractar necessitats físiques, psicològiques, cognitives i socials. Per la seva vessant musical està agrupada dins de la denominació d’arts creatives-teràpia i el seu efecte terapèutic es basa en com es pot usar la música per provocar canvis en les persones que l’escolten o l’executen.

Aquest format de teràpia té molta varietat d’estils i de formes d’implicar les persones, convertint-la en un medi molt flexible per ser usada en activitats que facilitin el procés terapèutic. Tal com va dir Zoller (1991): «les activitats musicals posen èmfasi en les formes no verbals de comunicació ja que sovint superen les limitacions físiques, culturals, intel·lectuals i emocionals».

El musicoterapeuta pot treballar en moltes àrees, per aquest motiu es va expandint a nous entorns clínics i són moltes les persones que se’n poden beneficiar. Els estudis que s’han realitzat en els últims temps han donat suport a l’efectivitat de la musicoteràpia en moltes àrees.

Però segueix en peu una gran pregunta, què fa que la música sigui terapèutica? L’ésser humà és un ser musical i la música està present de moltes formes en la vida diària superant tot tipus de barreres. Aquesta evidència ja mostra la capacitat de la música per moure l’ésser humà i es constata el fet comú que la música és capaç d’activar les persones a tots els nivells. Fins ara s’ha pogut veure que la comunicació merament verbal no és suficient per mostrar i expressar les emocions i sentiments que ens porten a un punt de benestar i salut, per la qual cosa la música és un instrument amb un gran potencial per ser usat com a mitjà de comunicació, ja que aquesta pot despertar, evocar, provocar, reforçar i desenvolupar qualsevol emoció o sentiment humà.

E. Thayer Gaston (1958), un dels primers líders de la musicoteràpia, explica d’una manera molt il·lustradora el poder de la música: «des d’un punt de vista funcional, la música és bàsicament un mitjà de comunicació. És més subtil que les paraules. De fet, és el significat no verbal de la música el que li dona la seva potència i valor. No hi hauria música, ni potser necessitat d’ella, si es pogués comunicar verbalment el que fàcilment es pot comunicar a través de la música».

Sabem que el valor terapèutic de la música resideix en l’emoció que suggereix, però com pot expressar sentiments la música? Susan Langer (1951) descriu cinc raons per les quals la música és considerada com l’art que millor pot expressar les emocions i els sentiments:

  1. Té un llenguatge simbòlic propi.
  2. Té com a objectiu expressar el món dels sentiments i pot fer-ho de manera que, per la seva forma i estructura, s’assembla a la forma de les pròpies emocions, fent possible la seva simbolització.
  3. La música és una forma simbòlica inacabada. Aquesta característica permet a l’ésser humà veure projectats en la música els seus estats d’ànim.
  4. La música expressa millor els sentiments humans que el propi llenguatge ja que els pot revelar amb més detall i no es veu limitada per les paraules.
  5. Mostra la possibilitat d’expressar emocions i sensacions oposades simultàniament, fet que permet comunicar coses més complexes i que, per tant, la fan anar molt més enllà.

A més a més, la música, gràcies a les seves àmplies propietats, és capaç de provocar diferents efectes en l’ésser humà:

  • Efectes fisiològics: accelera o retarda les principals funcions orgàniques, afavorint un estat fisiològic òptim. Influeix en tot l’organisme i afavoreix la percepció.
  • Efectes intel·lectuals: ajuda a desenvolupar la capacitat d’atenció i de memòria, a més d’afavorir l’aprenentatge i d’aportar ordre i estructura. També imbueix sensacions d’equilibri i simetria i promou la creativitat.
  • Efectes socials: provoca i afavoreix l’expressió d’un mateix projectant sentiments, pensaments i imatges de forma no verbal i simbòlica.

Amb aquest primer tast general sobre la musicoteràpia i les seves propietats ja es pot apreciar el seu valor com a mitjà terapèutic, un mitjà que cada cop es mostra més valuós i necessari dins la societat per tractar una gran varietat de necessitats i de col·lectius.

 

Referències bibliogràfiques:

  • Davis, W. B., Gfeller K. E., and Thaut M. H. (2006). Introducción a la Musicoterapia, teoría y práctica. Barcelona: Editorial de música Boileau.
  • Gaston, E. T. (1958). Music in therapy. In Progress in psychotherapy, edited by J. H. Masserman and J. L. Moreno, 143. New York: Grune and Stratton

Jauset, J.A. (2008). Música y neurociencia: la musicoterapia, sus fundamentos, efectos y aplicaciones terapéuticas. Barcelona: Editorial UOC.

McCarthy, J., Geist, K., Zojwala, R., & Schock, M. Z., M.A. (2008). A survey of music therapists’ work with speech-language pathologists and experiences with augmentative and alternative communication. Journal of Music Therapy, 45(4), 405-26.

Poch, S. (2002). Compendio de musicoteràpia. Volumen I. (2a ed.). Barcelona: Herder. Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

 

 

Gemma Genovès Cerdà.

Psicòloga i musicoterapeuta. Tècnica de suport psicopedagògic d’ESTUDI 6 a l’EMM Can Fargues (Barcelona)

 

Innovació educativa … el futur es conjuga en present. Ensenyament-aprenentatge de la música en el segle XXI.

Innovar. Dir aquesta paraula en un claustre de professorat significa aconseguir a la vegada silenci i mirades que diuen “ja hi som!” , “tot això serà feina”, “jo no tocaria res”, “els pares no ho veuran bé, si sempre s’havia fet així”…

Pens que sols per aquestes frases és imprescindible innovar. Això suposarà crítiques però no hem de tenir por dels canvis. Estam acostumats, en general, a ensenyar com ens han ensenyat i fins i tot en molts casos deim als alumnes com estudiàvem nosaltres de petits perquè ho prenguin com a model, sense aturar- nos a pensar que les circumstàncies ja no són, de ben segur, les que hi havia fa vint-i-cinc anys.

En general l’educació no necessita una reforma sinó una transformació. La velocitat a la qual canvia la societat, i també les innovacions tecnològiques, fa que els plans d’estudis ja no siguin vàlids per formar els que seran els professionals d’aquí a vint anys.

Quan ensenyam hauríem de ser conscients, o almanco haver reflexionat, de si els coneixements que posam a l’abast del nostre alumnat seran útils per a ells. És veritat que tot plegat fa tanta via que és quasi impossible preveure com serà la societat d’aquí a cinc anys, la qual cosa pot ser engrescadora, amb molta feina per part del professorat ja que ens obliga a repensar contínuament el com de la nostra tasca, el nostre paper dins l’aula, el paper dels alumnes dins l’aula, nous recursos, introduir la tecnologia…

El que cada vegada veig més clar és que no existeix un model educatiu únic per a aquesta societat en contínua transformació, sinó que som els educadors els qui, a partir d’una anàlisi real, crítica, creativa i sincera de la nostra tasca d’aula i de centre, hem d’evolucionar amb el nostre quefer per no relegar el nostre alumnat, i quedar nosaltres relegats a un aprenentatge (que ni això) inservible per al segle XXI.

Pot semblar que parli de l’ensenyament en general però el meu pensament a l’hora de fer aquestes reflexions està en l’ensenyament de la música als conservatoris i a les escoles de música, al qual m’hi referiré més específicament.

Avui en dia difícilment podem, els que ens dedicam a ensenyar, entendre que la nostra formació ja està completada i que ja estam formats per a tota la vida. John Cotton Dana (1856-1929) va dir “qui s’atreveix a ensenyar mai s’ha d’aturar d’aprendre”.

Ensenyar com ens han ensenyat a nosaltres, tant a classe com per l’estudi a casa, ja no és vàlid. Ens hem d’actualitzar i reciclar contínuament adequant-nos a la realitat present i a les particularitats de cada alumne.

Els nostres alumnes són natius digitals, la qual cosa hem de tenir més que present quan ens plantejam les classes d’instrument i de llenguatge musical. La tecnologia no és la solució en si mateixa sinó que és un recurs imprescindible avui en dia. La tecnologia no substituirà el professorat ja que l’educació tracta el desenvolupament humà i per això la intervenció dels docents sempre serà necessària. Les TIC són un excel·lent recurs… però només un recurs. Hem de creure en la nostra gent: professorat, alumnat, famílies, context… i donar-nos a entendre molt bé i les vegades que sigui necessari per tal d’implicar en el canvi a tota la comunitat educativa, sense la qual serà literalment impossible cap transformació.

Si pensam en totes les coses que existeixen ara i que no existien quan nosaltres, els professors que ensenyam alumnes perquè a la vegada ells ensenyin altres d’aquí a vint anys, estudiàvem el nostre instrument ens sortirà una llista bastant llarga. No estic parlant solament de tecnologia sinó de programes de TV, llibres, la situació no sols mundial sinó del nostre entorn, multiculturalitat, accés immediat a qualsevol tipus d’informació, l’estructura familiar…

El model educatiu musical ha prosperat poc, o gens, si pensam en tot el que he posat en el paràgraf anterior.

Els nostres alumnes aprenen a repetir, no a crear, a partir del que els ensenyam. Això vol dir que nosaltres ensenyam a repetir. Som transmissors però no formadors .

De fet, únicament els ensenyam a llegir música però no a “parlar” música. No els ensenyam vocabulari per crear (parlar), sinó per repetir.

La faceta de l’alumne com a creador, encara que sigui a través d’un model, és la que l’ajuda a aprendre i a gaudir de i amb la música i assimila així molt millor el que volem que aprengui.

Quan els ho donam tot fet i ells només han de reaccionar a allò que els deim, estam coartant la seva creativitat i eliminant la seva capacitat de pensar.

El professorat no és culpable que això passi, és més aviat víctima del sistema educatiu musical. El que es podria reclamar al professorat és no intentar que tot això no passi. De tota manera, el temps no s’ha d’invertir en reclamacions sinó en posar-nos a fer feina: l’únic que podem canviar és el futur.

És evident que es necessita no ja una remodelació del sistema educatiu musical sinó pensar-lo de bell nou pensant en els músics que estam formant (que són els que formaran la propera generació). Realment ens aturam a reflexionar alguna vegada sobre la utilitat que tendrà no el què, que també, sinó el com (i si serà vigent, o útil o fins i tot si existirà) explicam i/o ensenyam els nostres alumnes?

Basam l’èxit de la seva formació musical, ja des dels 8 anys, avaluant a partir dels passatges, de les notes, de la digitació, de les indicacions de pedal, dels matisos… que han fet MALAMENT, no a partir dels detalls de musicalitat, intuïció, etc. que han mostrat.

Totes aquestes millores que puguem proposar no bastarà reflectir-les en una llei sinó que únicament i exclusiva el professorat podrà dur-les a bon terme.

Com a professors no hem de tenir por del canvi. Sí que suposa replantejar-nos moltes qüestions i maneres de fer, però si respectam la nostra tasca i als qui va dirigida entendrem la necessitat de millorar tots i cada un de nosaltres, que serà la millor forma d’ajudar el nostre alumnat. No hi ha solucions fàcils però hem d’estar i ser receptius. Hem de tenir, o recuperar, la il·lusió per la nostra fantàstica tasca.

Als alumnes els hem d’educar perquè tenguin autonomia personal, no perquè sempre necessitin ser dirigits.

Un parell de paraules que ens han de guiar: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

El repte és espectacular: formar músics adults capaços. No, no està incompleta la frase, la podeu completar amb cada una de les paraules anteriors: capaços de motivar, capaços de crear, capaços de pensar…

Els professors de música esperam que les respostes a tot el que funciona malament (currículum, hores lectives, estudi, avaluacions…) sempre les tengui un altre: polític, famílies, normativa, un expert… sense tenir present que a moltes d’aquestes situacions els únics que podem donar-los la volta som nosaltres.

El currículum ens ve donat, però hi ha una gran diferència entre llegir-lo pensant “està molt mal fet, mai ens demanen opinió…” i “com puc adaptar el que posa el currículum a la realitat del meu centre i, sobretot, com el puc fer útil per al futur del meu alumnat?”.

Hem de basar la nostra tasca educativa a implicar més l’alumnat a la classe, canviar el nostre rol: ja no som el centre de la classe, ho és l’alumne. Fer que adquireixin confiança en ells mateixos deixant que siguin creatius, que opinin sobre el que pensen i volen de la classe, que desenvolupin temes a partir de l’aprenentatge col·laboratiu…

No hem de tenir por dels canvis. El professor que innova és perquè està interessat que tots els seus alumnes avancin.

La tasca que tenim en el camp de la música, i en tots en general, no és fàcil però pens que és molt motivadora, ens permet activar, o reactivar, la nostra creativitat, repensar i extreure conclusions (tasca dolorosa i a vegades contradictòria si no estam disposats a ser conseqüents).

Acab amb les paraules posades anteriorment i que, pens, són la clau de la innovació educativa que necessiten, necessitam, els alumnes: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

 

Fèlix Aguiló Caldentey

Director del Conservatori Elemental i Escola Municipal de Música de Palma