Innovació educativa … el futur es conjuga en present. Ensenyament-aprenentatge de la música en el segle XXI.

Innovar. Dir aquesta paraula en un claustre de professorat significa aconseguir a la vegada silenci i mirades que diuen «ja hi som!» , «tot això serà feina», «jo no tocaria res», «els pares no ho veuran bé, si sempre s’havia fet així»…

Pens que sols per aquestes frases és imprescindible innovar. Això suposarà crítiques però no hem de tenir por dels canvis. Estam acostumats, en general, a ensenyar com ens han ensenyat i fins i tot en molts casos deim als alumnes com estudiàvem nosaltres de petits perquè ho prenguin com a model, sense aturar- nos a pensar que les circumstàncies ja no són, de ben segur, les que hi havia fa vint-i-cinc anys.

En general l’educació no necessita una reforma sinó una transformació. La velocitat a la qual canvia la societat, i també les innovacions tecnològiques, fa que els plans d’estudis ja no siguin vàlids per formar els que seran els professionals d’aquí a vint anys.

Quan ensenyam hauríem de ser conscients, o almanco haver reflexionat, de si els coneixements que posam a l’abast del nostre alumnat seran útils per a ells. És veritat que tot plegat fa tanta via que és quasi impossible preveure com serà la societat d’aquí a cinc anys, la qual cosa pot ser engrescadora, amb molta feina per part del professorat ja que ens obliga a repensar contínuament el com de la nostra tasca, el nostre paper dins l’aula, el paper dels alumnes dins l’aula, nous recursos, introduir la tecnologia…

El que cada vegada veig més clar és que no existeix un model educatiu únic per a aquesta societat en contínua transformació, sinó que som els educadors els qui, a partir d’una anàlisi real, crítica, creativa i sincera de la nostra tasca d’aula i de centre, hem d’evolucionar amb el nostre quefer per no relegar el nostre alumnat, i quedar nosaltres relegats a un aprenentatge (que ni això) inservible per al segle XXI.

Pot semblar que parli de l’ensenyament en general però el meu pensament a l’hora de fer aquestes reflexions està en l’ensenyament de la música als conservatoris i a les escoles de música, al qual m’hi referiré més específicament.

Avui en dia difícilment podem, els que ens dedicam a ensenyar, entendre que la nostra formació ja està completada i que ja estam formats per a tota la vida. John Cotton Dana (1856-1929) va dir «qui s’atreveix a ensenyar mai s’ha d’aturar d’aprendre».

Ensenyar com ens han ensenyat a nosaltres, tant a classe com per l’estudi a casa, ja no és vàlid. Ens hem d’actualitzar i reciclar contínuament adequant-nos a la realitat present i a les particularitats de cada alumne.

Els nostres alumnes són natius digitals, la qual cosa hem de tenir més que present quan ens plantejam les classes d’instrument i de llenguatge musical. La tecnologia no és la solució en si mateixa sinó que és un recurs imprescindible avui en dia. La tecnologia no substituirà el professorat ja que l’educació tracta el desenvolupament humà i per això la intervenció dels docents sempre serà necessària. Les TIC són un excel·lent recurs… però només un recurs. Hem de creure en la nostra gent: professorat, alumnat, famílies, context… i donar-nos a entendre molt bé i les vegades que sigui necessari per tal d’implicar en el canvi a tota la comunitat educativa, sense la qual serà literalment impossible cap transformació.

Si pensam en totes les coses que existeixen ara i que no existien quan nosaltres, els professors que ensenyam alumnes perquè a la vegada ells ensenyin altres d’aquí a vint anys, estudiàvem el nostre instrument ens sortirà una llista bastant llarga. No estic parlant solament de tecnologia sinó de programes de TV, llibres, la situació no sols mundial sinó del nostre entorn, multiculturalitat, accés immediat a qualsevol tipus d’informació, l’estructura familiar…

El model educatiu musical ha prosperat poc, o gens, si pensam en tot el que he posat en el paràgraf anterior.

Els nostres alumnes aprenen a repetir, no a crear, a partir del que els ensenyam. Això vol dir que nosaltres ensenyam a repetir. Som transmissors però no formadors .

De fet, únicament els ensenyam a llegir música però no a «parlar» música. No els ensenyam vocabulari per crear (parlar), sinó per repetir.

La faceta de l’alumne com a creador, encara que sigui a través d’un model, és la que l’ajuda a aprendre i a gaudir de i amb la música i assimila així molt millor el que volem que aprengui.

Quan els ho donam tot fet i ells només han de reaccionar a allò que els deim, estam coartant la seva creativitat i eliminant la seva capacitat de pensar.

El professorat no és culpable que això passi, és més aviat víctima del sistema educatiu musical. El que es podria reclamar al professorat és no intentar que tot això no passi. De tota manera, el temps no s’ha d’invertir en reclamacions sinó en posar-nos a fer feina: l’únic que podem canviar és el futur.

És evident que es necessita no ja una remodelació del sistema educatiu musical sinó pensar-lo de bell nou pensant en els músics que estam formant (que són els que formaran la propera generació). Realment ens aturam a reflexionar alguna vegada sobre la utilitat que tendrà no el què, que també, sinó el com (i si serà vigent, o útil o fins i tot si existirà) explicam i/o ensenyam els nostres alumnes?

Basam l’èxit de la seva formació musical, ja des dels 8 anys, avaluant a partir dels passatges, de les notes, de la digitació, de les indicacions de pedal, dels matisos… que han fet MALAMENT, no a partir dels detalls de musicalitat, intuïció, etc. que han mostrat.

Totes aquestes millores que puguem proposar no bastarà reflectir-les en una llei sinó que únicament i exclusiva el professorat podrà dur-les a bon terme.

Com a professors no hem de tenir por del canvi. Sí que suposa replantejar-nos moltes qüestions i maneres de fer, però si respectam la nostra tasca i als qui va dirigida entendrem la necessitat de millorar tots i cada un de nosaltres, que serà la millor forma d’ajudar el nostre alumnat. No hi ha solucions fàcils però hem d’estar i ser receptius. Hem de tenir, o recuperar, la il·lusió per la nostra fantàstica tasca.

Als alumnes els hem d’educar perquè tenguin autonomia personal, no perquè sempre necessitin ser dirigits.

Un parell de paraules que ens han de guiar: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

El repte és espectacular: formar músics adults capaços. No, no està incompleta la frase, la podeu completar amb cada una de les paraules anteriors: capaços de motivar, capaços de crear, capaços de pensar…

Els professors de música esperam que les respostes a tot el que funciona malament (currículum, hores lectives, estudi, avaluacions…) sempre les tengui un altre: polític, famílies, normativa, un expert… sense tenir present que a moltes d’aquestes situacions els únics que podem donar-los la volta som nosaltres.

El currículum ens ve donat, però hi ha una gran diferència entre llegir-lo pensant «està molt mal fet, mai ens demanen opinió…» i «com puc adaptar el que posa el currículum a la realitat del meu centre i, sobretot, com el puc fer útil per al futur del meu alumnat?».

Hem de basar la nostra tasca educativa a implicar més l’alumnat a la classe, canviar el nostre rol: ja no som el centre de la classe, ho és l’alumne. Fer que adquireixin confiança en ells mateixos deixant que siguin creatius, que opinin sobre el que pensen i volen de la classe, que desenvolupin temes a partir de l’aprenentatge col·laboratiu…

No hem de tenir por dels canvis. El professor que innova és perquè està interessat que tots els seus alumnes avancin.

La tasca que tenim en el camp de la música, i en tots en general, no és fàcil però pens que és molt motivadora, ens permet activar, o reactivar, la nostra creativitat, repensar i extreure conclusions (tasca dolorosa i a vegades contradictòria si no estam disposats a ser conseqüents).

Acab amb les paraules posades anteriorment i que, pens, són la clau de la innovació educativa que necessiten, necessitam, els alumnes: motivació, implicació, il·lusió, creativitat, inconformisme, cooperació, investigació, pensament, iniciativa, comunicació, col·laboració, contrastar…

 

Fèlix Aguiló Caldentey

Director del Conservatori Elemental i Escola Municipal de Música de Palma

 

Los adolescentes y las nuevas tecnologías

Estamos inmersos en una sociedad cambiante, en la que las tecnologías de la información y la comunicación (TIC) se han convertido en un elemento indispensable que de una u otra forma condiciona nuestras vidas. Los adolescentes conforman uno de los colectivos más vulnerables al impacto de las nuevas tecnologías, principalmente cuando se trata del uso de ordenador, teléfono móvil y videojuegos. En este sentido, toda la comunidad educativa debería contribuir en la prevención de conductas de riesgo asociadas y fomentar buenos hábitos de uso de las TIC.

Con el objetivo de conocer el acceso y el uso de las tecnologías de la información y comunicación entre los alumnos de educación secundaria obligatoria y analizar otras variables relacionadas, el grupo de trabajo Joves i tecnologies de la informació i la comunicació (JOITIC) llevó a cabo en 2011 un estudio multidisciplinal, cuyos resultados evidencian la relación existente entre el uso y abuso de las nuevas tecnologías con el rendimiento académico de los jóvenes.

El estudio confirma que los jóvenes entran en contacto con las nuevas tecnologías a edades cada vez más tempranas y que el acceso a las TIC es generalizado. Según datos del JOITIC, el 98% de los estudiantes de ESO tienen ordenador y el 90% posee un teléfono móvil. Además, el uso del ordenador aumenta con la edad y, por el contrario, el control paterno disminuye. De esta manera, se asocia el uso de ordenador durante más de tres horas al día con un bajo rendimiento escolar (28’8%) y, paradójicamente, resulta que los jóvenes que no hacen uso del mismo (15’6%) presentan también malos resultados académicos.

A pesar de que es imprescindible continuar los estudios sobre este tema, las investigaciones realizadas hasta el momento mencionan la existencia de ciertos riesgos relacionados con el uso desmesurado de las TIC, los cuales no sólo suponen un bajo rendimiento escolar, sino que se relacionan con el consumo de alcohol y otras drogas por parte de los adolescentes. Así lo confirma el JOITIC y apunta que las cifras se multiplican si se asocia a la falta de control paternal.

Lo cierto es que existe un factor decisivo durante todo el proceso de enseñanza-aprendizaje de los jóvenes, que es el seguimiento de la familia. De hecho, una de las conclusiones a las que llega el estudio del grupo JOITIC es que «los chicos/as con mayor control paterno del uso de videojuegos u ordenador tienen mejor rendimiento escolar». Por tanto, parece ser que no es tan relevante el número de horas que los adolescentes dedican a hacer uso de las NNTT, sino el tipo de uso que realizan y el seguimiento que reciben, lo que podría convertirse en un posible factor de riesgo.

Otro aspecto a tener en cuenta, objeto de múltiple estudios, es la adicción que se crea hacia las NNTT y redes sociales, llegando a la pérdida de control y la dependencia, de las personas afectadas. En este sentido, la adicción, el acceso a contenidos inapropiados, el acoso o la pérdida de la intimidad, dan lugar a una interferencia negativa en la vida cotidiana (Estallo, 2010). En el caso de los adolescente un gran riesgo es llegar al analfabetismo relacional que suponen la pérdida de habilidades en el intercambio personal, las relaciones sociales en la vida real se descuidan dejando de ser prioritarios , ocupando su lugar las relaciones a través de redes sociales, mediante una construcción de relaciones sociales ficticias.

Así pues, es imprescindible, en primer lugar, atender a la importancia que tienen las nuevas tecnologías en nuestra vida diaria, y al hecho de que los jóvenes de hoy en día han crecido envueltos en las TIC, por ello, es irremediable que no las utilicen; no obstante, a pesar de que sí deben hacer uso de las mismas y que todo el alumnado debe poder emplearlas, lo importante es educarles para que sean capaces de hacer un buen uso de ellas, tanto en el ámbito educativo como en cualquier otro. De forma que toda la comunidad educativa juega un papel muy importante para la prevención de conductas de riesgo relacionadas con malos hábitos en el uso de las NTIC.

Evidentemente, no es lo mismo hacer uso del ordenador y/o del teléfono móvil con fines sociales o lúdicos, que con una finalidad educativa. En ese último caso, deberíamos saber diferenciar entre el buen uso y mal uso de las TiC, ya que estas, en realidad, tendrían que potenciarse más desde los diferentes ámbitos educativos para fomentar el aprendizaje significativo del alumnado.

Sin embargo, estas no están siendo aplicadas en consonancia con la realidad que vivimos, por lo que nuestros jóvenes se encuentran ante dos realidades muy diferentes, es decir, las relaciones sociales de los adolescentes están totalmente inmersas en las nuevas tecnologías, mientras que en la mayoría de los centros escolares estas se resumen en el uso del moodle, pizarra digital, entre otros.

Por tanto, es completamente necesario que la educación se ponga a la par de las nuevas tecnologías, ya que pueden ofrecer múltiples oportunidades de aprendizaje, desarrollo de habilidades, creatividad y mejora de la motivación especialmente en adolescentes y que las aulas de los centros docentes se conviertan en un lugar idóneo para que los estudiantes puedan desarrollar todo su potencial, en cuanto a los estudios, favoreciendo así todo aprendizaje.

 

 

Paula Buades Fuster
Licenciada en PedagogíaTutora del Centro de refuerzo educativo de Calviá (CREC) en Santa Ponsa
Noelia García Puente
Licenciada en Filosofía y Diplomada en Magisterio de Educación EspecialTutora del Centro de refuerzo educativo de Calviá (CREC) en Son Ferrer