L’atenció dels infants amb dificultats significatives de relació, comunicació i llenguatge és sense dubte un dels principals esculls amb els que es troba tant l’educador a l’aula com la pròpia institució escolar.
L’educador viu l’experiència d’un encontre amb els límits del que podem nombrar com la funció d’educativa. Com educar quan hom percep que l’infant es “resisteix” a ser educat? Ens adonem que la nostra paraula no troba en l’infant el ressò esperat. Les ofertes que li fem no provoquen el seu interès, el seu cos no es regula amb les rutines i hàbits que introduïm poc a poc. Se’ns fa difícil participar de la seva aventura de començar a parlar i a relacionar-se amb el seu entorn.
Els diagnòstics, tan si són de naturalesa mèdica (neurològica, psiquiàtrica, genètica…) com si provenen de la psicologia, ofereixen poca ajuda alhora de respondre a la realitat concreta amb que es troba l’educador. Aquests no ens diuen res de la particularitat de cada infant ni tenen present que, els primers anys de vida, els infants es troben en un temps de construcció, de canvis i d’una gran permeabilitat pel que, sortosament, es fa molt difícil saber com aniran les coses.
És important tenir eines per a fer una detecció precoç però encara ho es més saber que, allò que fem, pensem i parlem amb els infants i les seves famílies pot tenir un pes considerable en el seu futur. Obrint camins de possibilitats o tancant portes, exceptuant la de les deixalles com tan bé va dibuixar Tonucci en la vinyeta “La màquina de l’escola” l’any 1970[1].
Els nens i nenes amb dificultats de relació i comunicació son infants que es troben amb impediments per créixer, per gaudir de la vida, per accedir als aprenentatges que l’ajudaran a fer-se gran, a manegar-se amb allò que no va fi en ells i a trobar un lloc entre els altres.
Molt sovint ens trobem que tenen molts problemes per integrar-se en aquest nou entorn social que és l’escola: els costa participar, interessar-se pel que es fa, expressar el que volen, els seus interessos, desenvolupar les seves capacitats, etc… Observem conductes d’aïllament, d’hiperactivitat, agressivitat, desinterès per les activitats, interessos restringits i estranys, estereotípies, manca de llenguatge o llenguatge inintel·ligible, ecolàlies, crisis d’angoixa davant els canvis quotidians, manca o excés de plor i/o altres afectes… la llista es interminable i diferent en cada cas. En tots ells percebem que hi ha quelcom que falla en la interacció amb l’entorn, en la pròpia constitució subjectiva i en desplegament del joc, el llenguatge i la construcció del seu cos.
Constatem que l’infant te una vivència difícil de l’Altre del llenguatge per això la seva relació amb els demés és dificultosa, atesa la fragilitat de recursos dels que disposa. El món es viscut sense l’embolcall simbòlic que ens permet fer-lo comprensible.
Què fer quan l’esforç per entendre el que li passa a un infant no troba respostes i ens quedem sense hipòtesis, objectius i propostes que ens orientin?
Donna Williams[2], diagnosticada d’autista d’alt nivell, ens ofereix una clau per pensar la nostra posició i intervenció : “Necessito un guia que em segueixi”. Què vol dir això?
- Un guia, dòcil, que es deixa guiar.
- Que acompanya i respecta la singularitat de cada infant: els temps i les maneres que troba cada infant per accedir al saber, als aprenentatges, a la relació.
- Que s’orienta en els funcionaments particulars perquè creu que no hi ha una única manera d’aprendre i d’estar en el món.
El concepte d’atenció individualitzada ha de ser capaç de no instal·lar-se en el terreny de les necessitats emocionals de l’infant i sostenir-se en una “pedagogia de les condicions” i no de les causes, que ens permeti pensar en quins són els requisits de la oferta educativa per facilitar la decisió d’aprendre i que cada infant, des de la seva singularitat, consenteixi a ser educat.
Un vinyeta ens ajuda a entendre com fer-nos partenaires d’aquets infants i quins premises calen per a possibilitar encontres:
“L’Eva és una educadora d’un grup d’infants de 2 a 3 anys que es planteja, en un espai de supervisió de casos, com accedir al Nil (infant autista de dos anys i mig). Que es mostra desconnectat, sembla que no entén a l’educadora i ella no sap com ni per on iniciar la construcció del Vincle Educatiu amb el nen. El que és fa difícil per l’educadora és com rescatar algun interès on tan sols sembla que hi ha “rareses”: “tira joguines, es desplaça sense objectiu, no segueix la dinàmica escolar…”. Ella ha intentat fer-li diferents “ofertes ” educatives i el nen sembla no estar interessat per res. Un dia l’educadora s’adona que l’infant “pica” amb un pal la paperera del pati. Ella ho pren com un interès del nen, en lloc de “renyar-lo” perquè “a l’escola no piquem les papereres”. I decideix posar-se a picar ella també. Cosa que crea un diàleg de percussió en el que hi ha el primer “encontre” : el nen la mira i somriu.
Posteriorment l’educadora troba la manera de sostenir aquest interès en un àmbit de joc dins l’aula amb la panera d’instruments de percussió. Cosa que interessa molt al Nil. Per aquest infant ha estat molt important que l’educadora doni dignitat i valor a la seva actuació, convertint el “donar cops” en “picar” i en un “diàleg sonor” , cosa que s’ha decantat en un “interès per la percussió i la música” en aquest nen.
A partir d’aquest interès ha acceptar fer el “bon dia” a la rotllana, amb els altres infants, perquè se li ofereix una caixa de música que li agrada molt. ”
Calen d’espais formals (no de passadissos o sobretaules) per parlar de les dificultats en la tasca educativa, per a implicar a l’equip i donar contingut al concepte “d’atenció individualitzada”. Aquets treball farà possible l’elaboració necessària per a que l’escola sigui un Lloc de vida per a infants i educadors.
Bibliografia recomanada
Carbonell Neus, Ruiz Ivan. No todo sobre el autismo, Madrid, Gredos, 2013.
Carrier Isabella. El caçó d’en Gerard, Barcelona, Juventud, 2010.
Gallardo Maria. & Gallardo Miguel. María y yo, Bilbao, Astiberi, 2007.
Ruillier J. Quatre petites cantonades de no res. Barcelona, Joventud, 2005
Anna Tarrida i Coromina
Psicòloga clínica del Servei d’Atenció Precoç CDIAP APINAS d’Igualada,
i del Servei d’Atenció i Consulta SAIC de Masquefa
Formadora d’educació infantil.
Montse Colilles Codina
Psicòloga- psicoanalista.
Assessora i formadora d’equips educatius.
Assessora de l’EANEE de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona.
Formadores d’educadores infantils d’ESTUDI 6, a l’Escola Bressol Municipal Els patufets de Navas / Barcelona
[1] Tonucci Francesco. Amb ulls de nen. Barcelona, Barcanova,1989.
[2] Williams Donna. Alguien en algún lugar, Barcelona, NED Ediciones, 2012
