L’oportunitat de compartir reflexions amb estudiants de música i les seves famílies fou temptadora. Penses que és un públic guanyat d’entrada: tots hi som perquè ens agrada molt el mateix.
En començar a enfilar el possible guió en defensa de la música, se’m creuaven diferents perspectives: la d’un Conservatori no s’assembla a la d’una Escola de Primària o Infantil… la del públic d’un concert no és la dels intèrprets… i jo volia trobar-ne una on tots els que estimam la música ens hi poguéssim identificar per igual.
Enfocar-ho cap a l’enorme potencial que tenim a les mans els que treballem amb la música i per a la música, que la vivim amb la passió que la mateixa definició del fet musical porta intrínseca, que la sabem dotada d’universalitat, de genialitat.
Un dia, no saps com, un llibre de clowns dóna la pista i arrenca un procés creatiu que esdevé lectura introspectiva:
Vaig trobant les paraules, planeres i senzilles, que em serviran per a joves i adults.
Tenc el missatge clar, simple. Tothom, músic o no, s’hi reconeixerà!
La recerca d’imatges de “ Pallassos sense fronteres” emociona, inspira. Més que vestir amb elles l’escena, les situu de grans protagonistes.
Un bon amic, Pep Planas, s’aventura a formar-ne part, així que ell pren el paper de “pallasso” mentre jo m’entreg al de “mestra de música” (res més senzill!).
Muntatge gairebé enllestit… posem-li títol:
MÚSICA SENSE FRONTERES.
Una proposta que regala al públic una autoreflexió sobre l’essència de l’art musical;
que ens connecta des de bon principi i ens emmiralla amb el món.
Un missatge directe perquè parla d’emocions, de poder de canvi, de revolució, d’intencionalitat.
El sentit de la bellesa.
El “fer” per construir.
La sensibilitat com a motor.
Pallasso i mestra de música, expressant i cavil·lant cadascú amb el seu personatge, es mostren com a dues personalitats que comparteixen el mateix fons i la mateixa forma.
Parlant del seu SOM particular, acompanyant unes imponents imatges, evidencien camins que es reconeixen, capacitats que s’identifiquen, infinites possibilitats de mobilització coincidents.
La comicitat d’un i la música de l’altra tenen el poder de canviar mons, fronteres, persones, situacions.
Clown i músic comparteixen llenguatges universals.
I aquesta universalitat, en activar-se, crea diàleg i empatia a l’instant.
Diàleg entre l’oïda i l’ànima,
entre la veu i el cor,
entre la pell i el moviment,
entre societats i pensaments.
Ambdós poden ser pont per retrobar cultures,
eliminar fronteres,
recuperar energies,
retornar prioritats.
Aprofiten el seu art per implicar-se en la vida: transgredeixen una generositat artística que pot alimentar buits socials, que pot apropar-se a humanitats amb els mateixos drets però que estan en situacions de desigualtat.
Apel·len directament la sensibilitat de tot el públic assistent, que acaba aclaparat per la bellesa i la senzillesa de fotografies i discurs.
Cada argument comparatiu entre els dos actors, regala a l’auditori uns minuts de descans reflexiu i el convida a jugar amb la música.
Petites propostes musicals que, fent servir tots els estils, els permeten experimentar amb ritmes, amb ecos, amb cànons, amb obstinats.
Jocs musicals per a tots els públics que només reforcen la idea de connexió ràpida,
de resposta immediata que la música permet.
Sortiran grups de Músics Sense Fronteres d’aquestes Escoles de Música?.
Nosaltres, si més no, els haurem sacsat perquè s’hi vegin amb cor.
Antònia Coll Rubí
Mestra de música de l’Escola Mata de Jonc i de l’Escola de Música Ireneu Segarra (Palma)
Col·laboradora i formadora de professorat de música d’ESTUDI 6