07 jul.

L’escoleta d’estiu, el país d’era i no era…

per Estudi6 a Educació infantil /  

L’escoleta d’estiu, el país d’era i no era…

L’estiu i el dret al descans…

 

El curs ha acabat, molts d’infants ens diuen adéu per partir de vacances però també molts altres queden a les escoletes d’estiu, una realitat que em fa reflexionar sobre un dels drets dels infants que ens passa més desapercebut, el Dret al Descans.

El Dret al Descans està recollit a la Convenció sobre els Drets dels Infants, l’instrument internacional que estableix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infantesa, adoptat per l’Assemblea Generals de les Nacions Unides el 1989.

Segurament ens diran que els infants descansen al moment de la migdiada, que descansen el vespre mentre dormen, que descansen a casa en tornar de l’escoleta… però descansar implica moltes més coses, implica un canvi en el nostre dia, un temps per a un mateix, un temps fins i tot per avorrir-se. En aquest temps de pressions, activitats i deures, això en un luxe que queda bastant lluny dels nostres infants i malauradament, de vegades l’escoleta també s’oblida d’aquest dret i entra en un “activisme” sense sentit.

El descans es necessari per poder créixer, fa possible la interiorització i la consolidació de les experiències i estímuls que rebem cada dia. Si existeixen moments de descans podem deixar volar la imaginació, podem trobar-nos amb nosaltres mateixos i sense aquests moments de descans no hi pot haver reflexió, la qualitat que ens fa humans.

Aquest dret és encara menys observat que el dret a jugar lliurement i és absolutament necessari per que els infants puguin desenvolupar-se en harmonia i sense estrès… però la realitat quotidiana de les nostres escoletes ens mostra la dolorosa realitat de molts infants que no gaudeixen d’aquest dret ni tan sols els dies en que estan malalts i han de venir a l’escola per les de vegades difícils circumstàncies familiars.

Aquesta reflexió, ve al voltant de que som a les vacances d’estiu, temps de gaudir d’uns merescuts dies de descans tan necessaris pels adults i pels petits i una altre vegada ens trobarem amb molts infants que no tenen vacances i que tornaran a començar el curs escolar sense uns dies de descans. Són tan petits que no poden imaginar que hi pot haver un temps sense escola com tampoc poden saber que el descans és un dret.

Per això i pensant en un mínim sentit de justícia i d’igualtat i en els principis bàsics d’una escola inclusiva hem de procurar oferir als infants que assistiran a l’escoleta d’estiu un espai i un temps que respecti aquest dret al descans.

Aprofitem aquesta oportunitat per oferir des de l’escola un espai i unes propostes que encara que no són vacances en el sentit literal de la paraula, són una possibilitat de gaudir d’un temps amb altres infants, acompanyats de la nostra cura i tendresa.

El servei d’estiu s’ha de plantejar des de la perspectiva d’uns infants que necessiten canviar el dia a dia, que necessiten un temps i un espai per “passar-ho bé”, sense horaris rígids, sense l’obligació de “fer coses”, perquè de vegades, les activitats d’estiu es transformen en tallers de producció, on l’objectiu es mantenir als infants “ocupats” i estar entretinguts no és el mateix que estar ocupats… no té res a veure i menys des de la perspectiva del moment evolutiu dels nostres nins i nines, ni des de la seva, de vegades delicada situació social.

Vos convidem a pensar en un servei d’estiu màgic i divertit, ho agrairem nosaltres i sobretot els infants, també les famílies s’adonaran de la nostra il·lusió per oferir jocs divertits, cants, balls, contes, de la nostra alegria al gaudir de rialles, de la cura i tendresa que prodiguem als seus infants que no s’aniran de viatge, però de la nostra ma viuran situacions alegres i divertides i visitaran espais i mons imaginaris i meravellosos.

Les nostres escoletes d’estiu, han de ser “el país d’era i no era” per tots els infants que no poden gaudir de vacances, un viatge que es mereixen i necessiten!

 

Juani Rivera Muñoz. Assessora pedagògica d’educació infantil d’Estudi 6.

 

Llegir més
20 juny

Les dificultats de relació, comunicació i llenguatge a l’educació infantil

per Estudi6 a Educació infantil /  1

 

L’atenció dels infants amb dificultats significatives de relació, comunicació i llenguatge és sense dubte un dels principals esculls amb els que es troba tant l’educador a l’aula com la pròpia institució escolar.

L’educador viu l’experiència d’un encontre amb els límits del que podem nombrar com la funció d’educativa. Com educar quan hom percep que l’infant es “resisteix” a ser educat? Ens adonem que la nostra paraula no troba en l’infant el ressò esperat. Les ofertes que li fem no provoquen el seu interès, el seu cos no es regula amb les rutines i hàbits que introduïm poc a poc. Se’ns fa difícil participar de la seva aventura de començar a parlar i a relacionar-se amb el seu entorn.

Els diagnòstics, tan si són de naturalesa mèdica (neurològica, psiquiàtrica, genètica…) com si provenen de la psicologia, ofereixen poca ajuda alhora de respondre a la realitat concreta amb que es troba l’educador. Aquests no ens diuen res de la particularitat de cada infant ni tenen present que, els primers anys de vida, els infants es troben en un temps de construcció, de canvis i d’una gran permeabilitat pel que, sortosament, es fa molt difícil saber com aniran les coses.

És important tenir eines per a fer una detecció precoç però encara ho es més saber que, allò que fem, pensem i parlem amb els infants i les seves famílies pot tenir un pes considerable en el seu futur. Obrint camins de possibilitats o tancant portes, exceptuant la de les deixalles com tan bé va dibuixar Tonucci en la vinyeta “La màquina de l’escola” l’any 1970[1].

Els nens i nenes amb dificultats de relació i comunicació son infants que es troben amb impediments per créixer, per gaudir de la vida, per accedir als aprenentatges que l’ajudaran a fer-se gran, a manegar-se amb allò que no va fi en ells i a trobar un lloc entre els altres.

Molt sovint ens trobem que tenen molts problemes per integrar-se en aquest nou entorn social que és l’escola: els costa participar, interessar-se pel que es fa, expressar el que volen, els seus interessos, desenvolupar les seves capacitats, etc… Observem conductes d’aïllament, d’hiperactivitat, agressivitat, desinterès per les activitats, interessos restringits i estranys, estereotípies, manca de llenguatge o llenguatge inintel·ligible, ecolàlies, crisis d’angoixa davant els canvis quotidians, manca o excés de plor i/o altres afectes… la llista es interminable i diferent en cada cas. En tots ells percebem que hi ha quelcom que falla en la interacció amb l’entorn, en la pròpia constitució subjectiva i en desplegament del joc, el llenguatge i la construcció del seu cos.

Constatem que l’infant te una vivència difícil de l’Altre del llenguatge per això la seva relació amb els demés és dificultosa, atesa la fragilitat de recursos dels que disposa. El món es viscut sense l’embolcall simbòlic que ens permet fer-lo comprensible.

Què fer quan l’esforç per entendre el que li passa a un infant no troba respostes i ens quedem sense hipòtesis, objectius i propostes que ens orientin?

Donna Williams[2], diagnosticada d’autista d’alt nivell, ens ofereix una clau per pensar la nostra posició i intervenció : “Necessito un guia que em segueixi”. Què vol dir això?

  • Un guia, dòcil, que es deixa guiar.
  • Que acompanya i respecta la singularitat de cada infant: els temps i les maneres que troba cada infant per accedir al saber, als aprenentatges, a la relació.
  • Que s’orienta en els funcionaments particulars perquè creu que no hi ha una única manera d’aprendre i d’estar en el món.

 

El concepte d’atenció individualitzada ha de ser capaç de no instal·lar-se en el terreny de les necessitats emocionals de l’infant i sostenir-se en una “pedagogia de les condicions” i no de les causes, que ens permeti pensar en quins són els requisits de la oferta educativa per facilitar la decisió d’aprendre i que cada infant, des de la seva singularitat, consenteixi a ser educat.

 

Un vinyeta ens ajuda a entendre com fer-nos partenaires d’aquets infants i quins premises calen per a possibilitar encontres:

 

“L’Eva és una educadora d’un grup d’infants de 2 a 3 anys que es planteja, en un espai de supervisió de casos, com accedir al Nil (infant autista de dos anys i mig). Que es mostra desconnectat, sembla que no entén a l’educadora i ella no sap com ni per on iniciar la construcció del Vincle Educatiu amb el nen. El que és fa difícil per l’educadora és com rescatar algun interès on tan sols sembla que hi ha “rareses”: “tira joguines, es desplaça sense objectiu, no segueix la dinàmica escolar…”. Ella ha intentat fer-li diferents “ofertes ” educatives i el nen sembla no estar interessat per res. Un dia l’educadora s’adona que l’infant “pica” amb un pal la paperera del pati. Ella ho pren com un interès del nen, en lloc de “renyar-lo” perquè “a l’escola no piquem les papereres”. I decideix posar-se a picar ella també. Cosa que crea un diàleg de percussió en el que hi ha el primer “encontre” : el nen la mira i somriu.

Posteriorment l’educadora troba la manera de sostenir aquest interès en un àmbit de joc dins l’aula amb la panera d’instruments de percussió. Cosa que interessa molt al Nil. Per aquest infant ha estat molt important que l’educadora doni dignitat i valor a la seva actuació, convertint el “donar cops” en “picar” i en un “diàleg sonor” , cosa que s’ha decantat en un “interès per la percussió i la música” en aquest nen.

A partir d’aquest interès ha acceptar fer el “bon dia” a la rotllana, amb els altres infants, perquè se li ofereix una caixa de música que li agrada molt. ”

 

Calen d’espais formals (no de passadissos o sobretaules) per parlar de les dificultats en la tasca educativa, per a implicar a l’equip i donar contingut al concepte “d’atenció individualitzada”. Aquets treball farà possible l’elaboració necessària per a que l’escola sigui un Lloc de vida per a infants i educadors.

sc3admbolo-de-autismo

 

Bibliografia recomanada

Carbonell Neus, Ruiz Ivan. No todo sobre el autismo, Madrid, Gredos, 2013.

Carrier Isabella. El caçó d’en Gerard, Barcelona, Juventud, 2010.

Gallardo Maria. & Gallardo Miguel. María y yo, Bilbao, Astiberi, 2007.

Ruillier J. Quatre petites cantonades de no res. Barcelona, Joventud, 2005

 

Anna Tarrida i Coromina

Psicòloga clínica del Servei d’Atenció Precoç CDIAP APINAS d’Igualada,

i del Servei d’Atenció i Consulta SAIC de Masquefa

Formadora d’educació infantil.

 

Montse Colilles Codina

Psicòloga- psicoanalista.

Assessora i formadora d’equips educatius.

Assessora de l’EANEE de les Escoles Bressol Municipals de Barcelona.

 

Formadores d’educadores infantils d’ESTUDI 6, a l’Escola Bressol Municipal Els patufets de Navas / Barcelona

 

 

[1] Tonucci Francesco. Amb ulls de nen. Barcelona, Barcanova,1989.

[2] Williams Donna. Alguien en algún lugar, Barcelona, NED Ediciones, 2012

Llegir més
17 juny

ENTREGA DE PREMIS DEL II CONCURS JUVENIL DE MICRORELATS

per Estudi6 a Actualitat /  

El dilluns dia 13 de juny a la Biblioteca de Son Ferriol es va celebrar l’entrega de premis del II Concurs Juvenil de microrelats. Aquesta segona edició ha estat impulsada per 7 biblioteques municipals de Palma gestionades per Estudi 6 (Son Sardina, Son Cladera, Son Cànaves, Son Gotleu, Son Ximelis, Coll de’n Rabassa i Son Ferriol) amb col·laboració de diferents centres educatius del seu entorn: Col·legi Lladó, el Col·legi CIDE, IES Son Rullan, Col·legi Sant Antoni Abad… El tema ha estat la fantasia o la ciència ficció, i han participat un total de 57 joves d’entre 12 i 18 anys, un increment significatiu respecte al primer certamen.

Samira Ben Mejahed Viñas, de l’IES Son Rul·lan, amb el microrelat Coliseo venidero, en la categoria de 15 a 18 anys, i Silvia Brotons Benet, de l’Escola Sant Antoni Abat, amb el microrelat Sempre ha de ser fins a la mort?, en la categoria de 12 a 14 anys, han estat les guanyadores del primer premi i s’han emportat un llibre electrònic. El segon premi que consistia amb un xec per un lot de llibres ha estat per Maria Santos Fernández, de l’IES Son Pacs, amb el relat 1,8,9,2 en la categoria de 15 a 18 anys i per Margalida Janer Fernández, de l’Escola Sant Antoni Abat, amb el relat La Bruma en la categoria de 12 a 14 anys.

L’entrega de premis va ser un gran èxit de participació, i entre els assitents hi havia Fransica Niell (Directora General de Cultura), Miquel Perelló (Regidor de Cultura, Patrimoni, Memòria històrica i Política Lingüística) i Llorenç Carrió (Regidor de zona). Va ser dirigida i amenitzada per Jaume Gayà com a mestre de cerimònia i vàrem poder escoltar a Javier del Àlamo com a jove escriptor i booktuber.

 

Llegir més
23 maig

REFORÇ INTENSIU D’ESTIU De 1r a 4rt ESO / ES BUROTELL GRANJA ESCOLA. CALVIÀ.

per Estudi6 a Actualitat /  

Reforç assignatures suspeses / Detecció de les pròpies dificultats/ Tutoria i orientació / Millora de l’eficàcia en l’estudi.

Inici: 11 de juliol / Finalització: 31 d’agost. Possibilitat només agost.

Horari: De dilluns a divendres. De 9,30 h a 18 h. Inclou: Transport des de Palma / Dinar / Piscina. Programa intensiu de reforç d’estiu adreçat a alumnes d’ESO que volen reforçar i recuperar les assignatures el mes de setembre, mitjançant una metodologia activa i de reflexió alhora, amb correcció d’errors d’estudi que els ajudarà en el futur. En un ambient de tranquil·litat, dins un entorn rural com és la Granja escola Es Burotell, els participants estaran atesos per un equip format per professionals en Psicopedagogia, Ciències, Matemàtiques, llengua Castellana i Catalana,  Anglès, Física i Química / També tendran temps d’esbarjo i piscina.

INFORMACIÓ I PRERESERVES. Estudi 6, gestió socioeducativa. www.estudi6.com Telf. 971 498181. secretaria@estudi6.com

 

Llegir més
12 maig

Els dibuixos que he llegit: apunts personals sobre l’educació i els còmics

per Estudi6 a Educació i còmic /  

No sé com calcular, si això fos possible, el percentatge de coneixements emmagatzemats al meu cervell que provénen de la lectura de còmics (“tebeos”, en la meva infantesa). Crec que deu ser important. Parlo de continguts, de sabers concrets, de dades… Penso que deu ser encara més important, i sobretot més rellevant, el percentatge de coneixement que dec a la lectura de còmics. I parlo ara d’estratègies d’aprenentatge, d’estructures de pensament, de models de conducta, de capacitats d’interpretació, de sabers emocionals, estètics, etcètera.

Amb els còmics he après. Amb els còmics he llegit. I vull destacar que he après i he llegit –en aquell temps- molt del que no podia aprendre ni llegir a l’àmbit escolar. Naturalment, accepto i encoratjo les anàlisis i els usos actuals de les possibilitats didàctiques dels còmics, desplegades positivament, tant en qualitat com en quantitat. Sé que, amb els còmics, els nins i nines d’ara poden aprendre història local, biografies, fets històrics essencials (imprescindible Maus), aspectes de la diversitat humana (Maria y yo, de Miguel Gallardo), les atribucions al gènere, les causes de la pobresa o les precaucions envers de l’abús sexual a infants…

El còmic, el bon còmic és Literatura, i inclou tot el que és humà i preocupació humana. Amb el còmic, el lector infant pot aprendre fins i tot a triar els còmics que ha de llegir, a avaluar-ne la qualitat, l’interès real per al seu viure. Amb el còmic, l’alumne pot aprendre a fer còmics. Amb el còmic, l’adolescent que filosofa –tot adolescent, doncs- pot aprendre a criticar severament l’educació formal (Brieva). Sense oblidar que tot còmic és producte de la capacitat artìstica humana, de la més íntima, dolorosa o gojosa, creativitat dels seus autors. Cap Palma literària no ha tengut una tan bella i tan corprenedora descripció com la Palma de Històries del barri, dels nostres Beltrán i Seguí.

És cert que els que jo llegia –Pulgarcito, TBO, Tiovivo, Florita, Sissí, El capitán Trueno, El jabato, Hazañas Bélicas…: quasi juràsics) portaven intolerables (avui) dosis d’ideologia franquista. No ho és menys que també podien portar (s’ha vist avui) intel.ligent crítica social (La família Ulises, Carpanta, 13 rue del Percebe). He sabut més tard que és possible traçar línies d’evolució i de connexió entre còmics i clàssics literaris infantils (penso en Winnie The Pooh i Calvin i Hobbes). He sabut que el meu primer Hugo Pratt era en un còmic que es deia Combate. He sabut de la importància de l’estudi de l’anatomia dels dibuixants gràcies a les hores passades amb el Flash Gordon d’Alex Raymond. He après com contar una història (no vull dir que pugui fer-ho tan bé com voldria) amb Tintin (de nin) i amb Blueberry (d’adult). M’han encantat les proposicions ecologistes de Namor o de The Swamp Thing. He sorprès qualcú recomanant Vapor del nostre grandíssim Max com si fos una obra assagística contemporània imprescindible. Fins i tot he sabut de la història, sempre entendridora per a un agnòstic, si no ateu, de Francesc d’Assís, gràcies a les Vidas Ejemplares de l’editorial Novaro.

Pocs relats són comparables en interès per a un adolescent com This One Summer, de Mariko i Jillian Tamaki. I poques lectures de muntanya, i en faig moltes, m’emociona tant com Gaku d’Ishizuka o La cumbre de los dioses, de Baku i Tanigutxi. Poques històries de la Guerra Civil espanyola m’han commogut tant com Paracuellos de Carlos Giménez. Poques novel.les plantegen preguntes tan inquietants, i tan vigents, com “Qui vigila els vigilants?”: Watchmen d’Alan Moore (amb Gibbons i Higgins, si no vaig errat amb els noms del dibuixant i del tintaire). No oblido Yakari que vaig posar a les mans dels meus fills abans que coneguessin les lletres. Ni oblido El sargeto Preston, de la Policia Muntada del Canadà. Hi vaig aprendre on era i com era el territori del Yukon.

He llegit còmics, doncs, molts. En llegesc. Puc dir que m’hi he educat. Puc assegurar que eduquen. No només ensenyen. No sé calcular, si això fos possible, quina proporció del que he pogut escriure fins ara en prové.

 

Miquel Rayó. Escriptor i educador

(www.miquelrayo.com)

 

Llegir més
13 abr.

Recursos d’Internet per donar més visibilitat a les activitats dels equipaments socials

per Estudi6 a Dinamització Sociocultural /  

Que Internet ens ha canviat bastant la vida és una cosa que no podem negar: sovint la nostra vida personal i professional s’ha vist influenciada per les noves tecnologies i els recursos que podem trobar a la xarxa. En el cas d’equipaments socials com centres cívics o biblioteques, per exemple, la cosa ha servit per augmentar la visibilitat dels nostres serveis oferint una millor difusió del que fem, o també fent créixer el nombre dels nostres usuaris, sobretot aquells que no ens coneixien o no ens utilitzaven.

Com treure el màxim rendiment a Internet?

Tot i que són moltes les eines que ens ofereix la xarxa, cal saber que n’hi ha moltes que són gratuïtes i que ens poden fer molt de servei. La majoria d’elles són força intuïtives i permeten que les puguem utilitzar sense haver de tenir grans coneixements tècnics, cosa que les converteix en eines molt populars. Des d’aquí n’hem seleccionat algunes que creiem que poden fer-vos servei. Evidentment és només una tria: n’hi ha moltes més, tantes com necessitats puguem tenir. Estar al dia de les que vagin apareixent és una cosa indispensable per al professional d’avui dia.

Cal estar molt atent als llocs on són els nostres usuaris: hi ha xarxes socials on, per exemple, hi ha molts adults però no gaires adolescents i si el nostre públic principal és precisament aquest últim, potser cal buscar els llocs on ells sí que hi són per poder arribar-hi millor. Com en tot, serà qüestió d’estar una mica atents a les estadístiques i indicadors, ja que ens aniran donant pistes per saber cap a on hem de dirigir les nostres accions.

Recursos potencialment útils

  • Xarxes socials: Twitter i Facebook en són només un exemple, però n’hi ha moltes. Quasi tantes com gustos existeixen. Cal ser-hi? Com ja hem dit, dependrà dels nostres usuaris i també dels nostres objectius. Participar en xarxes socials ens pot ajudar a difondre continguts (la nostra web, entrades de blog, activitats que fem, etc.), captar nous usuaris, participar en iniciatives col·lectives o interactuar d’una manera ràpida i directa amb aquelles persones que volen contactar amb nosaltres per una via no tan habitual.
  • Recursos per difondre els nostres continguts: sovint elaborem guies, fem fotografies, gravem vídeos, enregistrem àudios… on posar tota aquesta informació? Si volem que arribi a més gent, la podem penjar en plataformes pensades per a aquest objectiu: Instagram, Youtube, Issuu, Pinterest, etc. Cada format sol tenir els seus propis espais, tot i que cada cop és més fàcil trobar eines multiformat.

La combinació de tot plegat ens pot donar bons resultats si ho fem bé: agafem la matèria primera (una activitat, una xerrada, un curs, un taller, una excursió… el que sigui que fem), la documentem (en fem un vídeo, fem fotografies, gravem l’àudio, preparem un mapa o una bibliografia que ampliï el tema…); la pengem en un lloc on s’accepti aquest format (segons si és un document de text, un vídeo o una foto) i, finalment, en fem difusió en xarxes socials, blogs o la nostra pàgina web. Aquesta visibilitat farà que la gent sàpiga què fem i potser s’apuntin a les properes activitats.

Ara bé, cal saber buscar l’equilibri per no abusar. La nostra societat actual està molt acostumada a rebre estímuls digitals, però una saturació fa perdre el principal objectiu. L’ideal és conèixer eines que ajudin a separar el gra de la palla o que ens ajudin a classificar tot allò que rebem. Una cosa que funciona bé és la utilització de programes lectors RSS, com per exemple Feedly.

Hem d’evitar caure (i fer caure) en la “infoxicació”, que és quan estem intoxicats de la quantitat d’informació que rebem cada dia. Aquesta sobrecàrrega informativa pot provocar cert estrès: us podeu imaginar la quantitat d’informació que es publica diàriament? Algunes fonts indiquen que només a Youtube es pugen quasi 300 hores de vídeo PER MINUT. Imagineu ara si sumem totes les xarxes socials i plataformes de contingut. Pràcticament és una xifra infinita.

Eli Ramirez. Llicenciada en Documentació per la Universitat de Barcelona i Tècnica Superior en Animació Sociocultural.

Llegir més
16 març

Lliçó inaugural a les escoles de música d’Inca i Santanyí

per Estudi6 a Educació musical /   No hi ha comentaris

L’oportunitat de compartir reflexions amb estudiants de música i les seves famílies fou temptadora. Penses que és un públic guanyat d’entrada: tots hi som perquè ens agrada molt el mateix.

En començar a enfilar el possible guió en defensa de la música, se’m creuaven diferents perspectives: la d’un Conservatori no s’assembla a la d’una Escola de Primària o Infantil… la del públic d’un concert no és la dels intèrprets… i jo volia trobar-ne una on tots els que estimam la música ens hi poguéssim identificar per igual.

Enfocar-ho cap a l’enorme potencial que tenim a les mans els que treballem amb la música i per a la música, que la vivim amb la passió que la mateixa definició del fet musical porta intrínseca, que la sabem dotada d’universalitat, de genialitat.

Un dia, no saps com, un llibre de clowns dóna la pista i arrenca un procés creatiu que esdevé lectura introspectiva:

Vaig trobant les paraules, planeres i senzilles, que em serviran per a joves i adults.

Tenc el missatge clar, simple. Tothom, músic o no, s’hi reconeixerà!

La recerca d’imatges de “ Pallassos sense fronteres” emociona, inspira. Més que vestir amb elles l’escena, les situu de grans protagonistes.

Un bon amic, Pep Planas, s’aventura a formar-ne part, així que ell pren el paper de “pallasso” mentre jo m’entreg al de “mestra de música” (res més senzill!).

Muntatge gairebé enllestit… posem-li títol:

 

MÚSICA SENSE FRONTERES.

 

Una proposta que regala al públic una autoreflexió sobre l’essència de l’art musical;

que ens connecta des de bon principi i ens emmiralla amb el món.

Un missatge directe perquè parla d’emocions, de poder de canvi, de revolució, d’intencionalitat.

El sentit de la bellesa.

El “fer” per construir.

La sensibilitat com a motor.

Pallasso i mestra de música, expressant i cavil·lant cadascú amb el seu personatge, es mostren com a dues personalitats que comparteixen el mateix fons i la mateixa forma.

Parlant del seu SOM particular, acompanyant unes imponents imatges, evidencien camins que es reconeixen, capacitats que s’identifiquen, infinites possibilitats de mobilització coincidents.

 

La comicitat d’un i la música de l’altra tenen el poder de canviar mons, fronteres, persones, situacions.

 

Clown i músic comparteixen llenguatges universals.

I aquesta universalitat, en activar-se, crea diàleg i empatia a l’instant.

Diàleg entre l’oïda i l’ànima,

entre la veu i el cor,

entre la pell i el moviment,

entre societats i pensaments.

 

Ambdós poden ser pont per retrobar cultures,

eliminar fronteres,

recuperar energies,

retornar prioritats.

 

Aprofiten el seu art per implicar-se en la vida: transgredeixen una generositat artística que pot alimentar buits socials, que pot apropar-se a humanitats amb els mateixos drets però que estan en situacions de desigualtat.

 

Apel·len directament la sensibilitat de tot el públic assistent, que acaba aclaparat per la bellesa i la senzillesa de fotografies i discurs.

 

Cada argument comparatiu entre els dos actors, regala a l’auditori uns minuts de descans reflexiu i el convida a jugar amb la música.

Petites propostes musicals que, fent servir tots els estils, els permeten experimentar amb ritmes, amb ecos, amb cànons, amb obstinats.

Jocs musicals per a tots els públics que només reforcen la idea de connexió ràpida,

de resposta immediata que la música permet.

 

Sortiran grups de Músics Sense Fronteres d’aquestes Escoles de Música?.

Nosaltres, si més no, els haurem sacsat perquè s’hi vegin amb cor.

 

Antònia Coll Rubí

Mestra de música de l’Escola Mata de Jonc i de l’Escola de Música Ireneu Segarra (Palma)

Col·laboradora i formadora de professorat de música d’ESTUDI 6

 

Llegir més