La musicoteràpia és una disciplina lligada al camp de la salut que utilitza la música i activitats musicals per tractar necessitats físiques, psicològiques, cognitives i socials. Per la seva vessant musical està agrupada dins de la denominació d’arts creatives-teràpia i el seu efecte terapèutic es basa en com es pot usar la música per provocar canvis en les persones que l’escolten o l’executen.

Aquest format de teràpia té molta varietat d’estils i de formes d’implicar les persones, convertint-la en un medi molt flexible per ser usada en activitats que facilitin el procés terapèutic. Tal com va dir Zoller (1991): «les activitats musicals posen èmfasi en les formes no verbals de comunicació ja que sovint superen les limitacions físiques, culturals, intel·lectuals i emocionals».

El musicoterapeuta pot treballar en moltes àrees, per aquest motiu es va expandint a nous entorns clínics i són moltes les persones que se’n poden beneficiar. Els estudis que s’han realitzat en els últims temps han donat suport a l’efectivitat de la musicoteràpia en moltes àrees.

Però segueix en peu una gran pregunta, què fa que la música sigui terapèutica? L’ésser humà és un ser musical i la música està present de moltes formes en la vida diària superant tot tipus de barreres. Aquesta evidència ja mostra la capacitat de la música per moure l’ésser humà i es constata el fet comú que la música és capaç d’activar les persones a tots els nivells. Fins ara s’ha pogut veure que la comunicació merament verbal no és suficient per mostrar i expressar les emocions i sentiments que ens porten a un punt de benestar i salut, per la qual cosa la música és un instrument amb un gran potencial per ser usat com a mitjà de comunicació, ja que aquesta pot despertar, evocar, provocar, reforçar i desenvolupar qualsevol emoció o sentiment humà.

E. Thayer Gaston (1958), un dels primers líders de la musicoteràpia, explica d’una manera molt il·lustradora el poder de la música: «des d’un punt de vista funcional, la música és bàsicament un mitjà de comunicació. És més subtil que les paraules. De fet, és el significat no verbal de la música el que li dona la seva potència i valor. No hi hauria música, ni potser necessitat d’ella, si es pogués comunicar verbalment el que fàcilment es pot comunicar a través de la música».

Sabem que el valor terapèutic de la música resideix en l’emoció que suggereix, però com pot expressar sentiments la música? Susan Langer (1951) descriu cinc raons per les quals la música és considerada com l’art que millor pot expressar les emocions i els sentiments:

1. Té un llenguatge simbòlic propi.
2. Té com a objectiu expressar el món dels sentiments i pot fer-ho de manera que, per la seva forma i estructura, s’assembla a la forma de les pròpies emocions, fent possible la seva simbolització.
3. La música és una forma simbòlica inacabada. Aquesta característica permet a l’ésser humà veure projectats en la música els seus estats d’ànim.
4. La música expressa millor els sentiments humans que el propi llenguatge ja que els pot revelar amb més detall i no es veu limitada per les paraules.
5. Mostra la possibilitat d’expressar emocions i sensacions oposades simultàniament, fet que permet comunicar coses més complexes i que, per tant, la fan anar molt més enllà.

A més a més, la música, gràcies a les seves àmplies propietats, és capaç de provocar diferents efectes en l’ésser humà:

• Efectes fisiològics: accelera o retarda les principals funcions orgàniques, afavorint un estat fisiològic òptim. Influeix en tot l’organisme i afavoreix la percepció.
• Efectes intel·lectuals: ajuda a desenvolupar la capacitat d’atenció i de memòria, a més d’afavorir l’aprenentatge i d’aportar ordre i estructura. També imbueix sensacions d’equilibri i simetria i promou la creativitat.
• Efectes socials: provoca i afavoreix l’expressió d’un mateix projectant sentiments, pensaments i imatges de forma no verbal i simbòlica.

Amb aquest primer tast general sobre la musicoteràpia i les seves propietats ja es pot apreciar el seu valor com a mitjà terapèutic, un mitjà que cada cop es mostra més valuós i necessari dins la societat per tractar una gran varietat de necessitats i de col·lectius.

Referències bibliogràfiques:

• Davis, W. B., Gfeller K. E., and Thaut M. H. (2006). Introducción a la Musicoterapia, teoría y práctica. Barcelona: Editorial de música Boileau.
• Gaston, E. T. (1958). Music in therapy. In Progress in psychotherapy, edited by J. H. Masserman and J. L. Moreno, 143. New York: Grune and Stratton

Jauset, J.A. (2008). Música y neurociencia: la musicoterapia, sus fundamentos, efectos y aplicaciones terapéuticas. Barcelona: Editorial UOC.

McCarthy, J., Geist, K., Zojwala, R., & Schock, M. Z., M.A. (2008). A survey of music therapists’ work with speech-language pathologists and experiences with augmentative and alternative communication. Journal of Music Therapy, 45(4), 405-26.

Poch, S. (2002). Compendio de musicoteràpia. Volumen I. (2a ed.). Barcelona: Herder. Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

Poch, S. (1999). Compendio de musicoteràpia. Volumen II. Barcelona: Herder.

Gemma Genovès Cerdà.

Psicòloga i musicoterapeuta. Tècnica de suport psicopedagògic d’ESTUDI 6 a l’EMM Can Fargues (Barcelona)